Any nou, post nou

Bufff, des de l'any passat que no actualitzava... per cert, bon any!

La següent historia té lloc entre les 9:00 i les 17:00 hores del 22 de novembre del 2008.

La qüestió era simple, fer una excursió. Ells, els acompanyants, gent nova. Bé, nova no, no és que ara em dediqui a caminar per la muntanya amb els nounats, el que volia dir és que mai no havia fet cap excursió amb ells.

Eren el Sellem i l'Andoni (com els seus noms indiquen Canari i Basc). Com que el pes de l'organització va recaure a sobre meu, no volia arriscar i vaig pensar que podríem fer una variació de la ruta del bosc de boira (allà on vaig fer la fotografia del contrallum a la boira), enlloc de baixar en direcció a Benijo, el que vaig pensar era anar fins a Chamorga i tornar a pujar. Sobre el paper al voltant de les 5 hores. Quedem a les 10 del matí a l'intercambiador de Sta. Cruz per pujar amb el cotxe del Sellem cap a la Ensillada.

Arribem a la Ensillada no sense certs dubtes sobre si aquell lloc era o no la Ensillada realment. La meva memòria em deia que si, però mai es pot confiar al 100% quan només ho has vist un cop (s'ha de dir que si que ho era) comencem a caminar en un ambient fred. Ens trobem a un senyor amb les seves dues filles, una mena de "montaraz del norte", ja que vam fer una simple pregunta per confirmar les nostres hipotesis i ens va fer un mapa mental de tots els camins de l'illa.

El nostre camí segueix tranquil fins arribar al mirador de "Cabeza de Tejo" (on la foto del Corcobado). Allà un matrimoni nòrdic descansava. Cadascú d'ells tenia més anys que la suma de les edats de tots tres, tot i així posteriorment vam poder comprovar que tenien una bona forma física. En un intercanvi d'informació ens diuen que el camí que prendrem és extremadament lliscant, no menteixen...

Baixem el Siam Park (Aquapark d'aquí) sense caure, cosa que semblava impossible a priori, ja que a part de relliscar, el pendent és molt gran. Lents però segurs fem el descens i d'aquesta manera, després d'una hora, arribem a Chamorga.

A Chamorga decidim entrar a prendre alguna cosa fresqueta al bar del poble, un cop dins el Sellem ens anima i demanem un "Pucherito" per acompanyar. Ens mengem el "Puchero" i sortim per menjar l'entrepà que portavem asseguts a un banc de la plaça.

I aquí comença l'aventura, perquè sempre hi ha una aventura, oi? Tot dinant, miro el rellotge, dos quarts de tres, i començo a fer els meus càlculs mentals: si hem començat a caminar a les 10:30 aproximadament i hem arribat a Chamorga a la 13:00, vol dir que hem estat caminant 2:30 hores. Si el camí era majoritariament baixada vol dir que la tornada serà possiblement més llarga. Si són les 14:30 i li sumo 2:30 tenim les 17:00 i tenint present que comença a fer fosc a les 18:00 i que en ser pujada potser ens allarguem més... conclusió. Nois, hem d'acabar l'entrepà ràpid i començar a caminar sense pensar-s'ho més.

I així és com amb l'entrepà encara a la gola comencem a caminar de pujada... i quina pujada... als 10 minuts, ja tinc una "pajara" que ni pujant el Turmalet... Però això no és important, el que realment importa és que no es faci fosc al bosc, i d'aquesta manera, tiro de força de voluntat i no cedeixo als impulsos del meu cos per descansar. Continuo al cap marcant el ritme, un ritme endimoniat que no puc seguir ni jo mateix. I tot això per un cami que rellisca com una pista de gel.

Quan el meu cos semblava que ja no podia aguantar més arribem al mirador de Cabeza de Tejo, on el camí ja es suavitza considerablement. Aquí descansaré, m'assec, miro el rellotge i Oh! Sorpresa! Les tres!! Sense haver recuperat l'alé em giro cap els altres i pregunto l'hora, conicideix. Hem fet la pujada en mitja hora quan baixar-la ens va dur 1 hora. Increible...

Aquí diré que quan estavem gairebé arribant, jo mig mort, el Sellem considerablement cansat comentem la duresa de la pujada. La resposta de l'Andoni és si més no desmoralitzadora. Cansats? Si jo no estic ni suant! I no era mentida, no suava, ni mostrava el més mínim signe d'estar forçant res. Més aviat anava a mig gas i de tant en tant el veies que feia saltironets d'aquí cap allà.

La resta del camí va ser un passeig i vam arribar al cotxe tenint encara llum del dia. Allà un petit berenar cortesia del Sellem i cap a casa.

I ara les fotos.

Aquesta està feta des del mirador de Chinobre, allò del fons és el Teide, que bàsicament està a l'altra punta de l'illa gairebé.

Doncs amb una mica de tele es veu millor el Teide amb la corona de núvols. Per cert, el nom Teide ve del mot guantxe "Echeyde" que era el nom que donaven a l'infern.

Aquesta és la meva primera panoràmica, feta al mirador "Cabeza de tejo". Ells són l'Andoni i el Sellem (com a totes, clic a la foto per ampliarla).

Aquí el Sellem i l'Andoni a un camp de juliverts gegants...

Fins i tot vam creuar un riu!!!

I aquesta és per a què pogueu compara com va girar-se el dia. El mirador "Cabeza de tejo" a la tornada.

Salut!

Illes, llaunes voladores i altres temes pendents...

Doncs res, que al final he vençut la barrera de potencial que em separava del meu blog i aquí està l'actualització...

He estat força ocupat amb la feina, tot i que una part de la ocupació ha estat profitosa turísticament parlant ja que he hagut de viatjar a les illes menors per fer controls d'equips (més entretingut que el curs de legislació que ha ocupat moltes tardes si que ha estat...)

I ara la dada històrica... 19 d'octubre de 2008, apunteu aquesta data... aquest dia va ser el dia que vaig anar a la platja per primer cop, entenent per anar: anar amb el banyador, tovallola, banyar-se, etc...
Lloc escollit: platja del "Médano"
Temperatura exterior: Molt alta
Humitat relativa: Dins del aigua 100%

Si, he tardat exactament 5 mesos menys 1 dia en anar a la platja, cosa que estant a Tenerife pot sorprendre a molta gent, tot i que suposo que a la gran majoria el que us sorprendrà és que hi hagi anat, la qüestió és que la cosa ja està feta, quan tornaré? això ja no ho sé...

Sobre els viatges poca cosa a dir, ja que no he pogut fer gaire turisme ja que hi anava a treballar, però alguna coseta si que he vist, així que us deixaré algunes fotos... La de l'avió és d'un dels viatges a la Gomera (l'altre el vam fer en vaixell que és la manera habitual i ara entenc per què). S'ha de dir que l'avió per dins és com un cotxe de gran però mes llarg, així que allà dins tots anavem de Quasimodo... curiosa experiència...


Aquesta primera és de la Gomera, allò que es veu al fons és la illa de Tenerife coronada pel Teide (click per ampliar la foto)

Com he dit abans, això és l'avió de la Gomera (avió per dir-li un nom...), podeu veure la amplitud de la cabina...

Això és una vista d' "El Golfo" des del mirador de la "Peña" a el Hierro. Que parlant de penyes, de camí cap al mirador vam passar per un poble on hi havia la Penya Barcelonista Joan Laporta... Que n'aprenguin!!

A la foto del golf es veu un grup de casetes a baix de tot i allà és on vam anar a continuació, i a un sortint de roca que entra cap el mar hi ha l'hotel més petit del món, amb una única habitació.

I des de la porta de l'hotel a banda i banda es veu aquest paissatge (fotos anterior i següent)

Tot i que no hi he estat mai, el paissatge d'aquesta zona de l'illa, juntament amb el clima i vent, etc. és el que esperaria trobar a Escòcia. Algú que hi hagi anat ja em dirà si m'equivoco...

Apa! Salut!

Vacances volcàniques

Ei! Desprès de la meva incomunicació internètica torno a estar disponible a la xarxa. El motiu d'aquesta desaparició virtual és que he estat de vacances. I com que aquí a Tenerife no tenim volcans doncs que millor que aprofitar aquests dies per poder anar a veure la zona volcànica de la Garrotxa?

Doncs res també demano disculpes a molta gent a qui no vaig dir res (bàsicament la gran majoria) però tornaré aviat i aleshores espero poder-vos veure a tots convenientment.

Per no perdre el ritme, aquests dies de vacances també he fet unes excursionetes... i fins i tot he muntat a cavall!

Com sempre us deixo unes fotos (de la sortida a cavall no n'hi ha :()

Un dels laterals de la Plaça de Santa Pau, un poble medieval molt bonic. (La plaça és espectacular)

A la mateixa plaça i enfront de les arcades d'abans, l'esglèsia (llàstima dels cotxes :p)

Excursio I, 1a part: Fageda d'en Jordà, a Catalunya també tenim aparicions celestials :p i aquesta és la versió 2.0 del contrallum del bosc humit.

Excursio I, 1a part: Un altra instantània de la Fageda d'en Jordà

Excursio I, 2a part: Sant Miquel de Sacot (o Yog-Sogoth). Si tires un euro s'obre el llum de l'interior i pots veure l'esglèsia per dins a través de les reixes de la porta :p Jo no vaig col·laborar amb la rehabilitació...

Excursio I, 3a part: Volcà de Santa Margarida, on hi ha una esglèsia romànica al mig del cràter. Suposo que algun il·luminat medieval va pensar que era way posar una esglèsia allà... i bé, té la seva gràcia. Per algun motiu no tinc fotos de la 4a part de l'excursió el Volcà Croscat (d'acord... perquè no en vaig fer, mea culpa...)

Castellfollit de la Roca, vist des de l'altra banda de la carretera, podeu apreciar les columnes basàltiques sobre les que es troba el poble. Fan uns embotits que tallen la respiració i unes magdalenes que pesen mig quilo i alimenten per una setmana...

Una altra de Castellfollit de la Roca des del pont que creua el riu.

Sant Joan de les Fonts, aquí començava la ruta de les tres colades (no el barbarisme que seria bugades, sinò que són colades volcàniques)

Aquí es baixava a la colada del Molí Vell i allà et trobaves aquest petit salt d'aigua que feia un soroll hipnòtic :)

Típica i retípica foto de Camprodon. Si compreu una caixa de galetes Birba veureu aquesta mateixa foto (bé allà surt dibuixat però és el mateix)

Nimrodel al claustre. Sant Joan de les Abadesses.

També del claustre de St. Joan de les Abadesses. Per a qui no ho sàpiga, des d'aquí, l'abadessa Emma, filla de Guifré el Pilòs, va dirigir bona part de la reconquesta.

I vet aquí la tomba de Guifré el Pilòs a Ripoll. Catalunya triomfant...

I res com que no havia posat cap foto d'un claustre aquí us deixo una del claustre del monestir de Ripoll.

I això és tot per ara.

Salut!

Encara soc viu...

Molt bé, actualitzo després d'un mes just sense dir res. Però tinc excuses (més d'una...)

La questió és que fa cosa d'un més va venir a veure'm el Pedro, i el paiu ha aprofitat i s'ha estat 4 setmanes aquí. També ha vingut l'Elisenda, però ha estat una mica més educada i només s'ha estat 1 setmana :p

A més també he hagut de preparar una presentació-seminari que m'ha ocupat moltes hores de feina extra.

I aquí acaben les excuses, així que no tinc cap per justificar pq no he actualitzat en els últims 5 dies...

Excursionetes com veureu a les fotos n'hem fet unes quantes, de la que més m'ha impressionat però, no hi ha fotos :(

El dissabte dia 16 d'agost el Sr. Manu em va dir que uns amics (veure excursió al bosc de la pluja horitzontal) anaven a fer la ruta de Las siete cañadas a la nit, ja que d'una banda hi havia lluna plena amb lo qual no calia fer servir llums artificials i d'altra banda hi havia eclipsi de lluna. A tots ens va sembla bé la idea, l'únic inconvenient, el que anomenarem amb el nom en clau "incident de la maleta" (perqué el nom Cloverfield ja estava agafat). Així el Pedro, l'Elisenda, el Sr. Manu i jo vam haver lluitar contra el monstre més terrible que us pogueu imaginar: el personal de terra d'un aeroport.

Al final vam poder superar les adversitats i vam poder arribar al punt de sortida del recorregut, i el problema ara era que els altres ens portaven una hora d'avantatge, però al final això no va ser res ja que vam posar al nostre millor home (en aquest cas la nostra única dona) al comandament, i imprimint un ritme que ni l'Indurain en els seus millors anys, va fer que en una hora i mitja, recuperessim la hora que portavem de retard.

Així doncs, un cop reunit el grup, vam poder disfrutar dels últims moments de l'eclipsi lunar i vam continuar el nostre camí per les "cañadas". Aquí em puc aturar per comentar el paissatge. Si algú és un friki del Sr. dels anells m'entendrà quan digui que era com caminar a l'ombra de l'Emyn Muil, tot i que potser segons com també es podria descriure com caminar per l'altiplà de Leng (si el que ens agrada es Lovecraft). No ho sé, tot plegat una experiencia inefable...

Malgrat la inefabilitat de la experiència, i per aquells que no són gens frikis, dir que caminavem per dins d'un cràter enorme seguint els camins que utilitzaven els antics habitants de l'illa per anar d'aqui cap allà amb el ramat. La major part del camí consistia en una plana ample envoltada per una cresta serrada que es la "paret" del cràter. De tant en tant el camí s'apropava a les parets i aleshores tot plegat adquiria un aire d'allò més oníric, amb un seguit de formes fantasmals i les seves ombres projectades sobre nosaltres. I més cap al final el cami passava pel costat d'unes xemeneies volcàniques (o això suposo) que eren com gegants (no podeu imaginar com de gegants) petrificats. La sensació de la varietat de formes retallades contra l'horitzó iluminat per la lluna i les ombres que projectaven feien que el paissatge fos com tret d'un mòn de fantasia.

Tot el que digui es quedarà curt i no farà honor al que vam veure. Evidentment, hi tornaré.

Lamentablement sense trípode no vaig poder tirar ni una foto decent...

La resta d'excursions a les fotos! (Ja sé que molts de vosaltres feu com amb el diari, que només mireu les fotos)

Apa! Salut!


Això és (evidentment) un plataner, amb la seva flor corresponent. És curiòs que els plàtans surtin cap amunt i no cap avall, oi? O potser no es tan curiòs...

Bé, la foto dels plàtans i aquesta corresponen a la "Rambla de Castro". És veu que a Tenerife hi va viure un corsari que havia fet fortuna i tenia una gran casa amb tot de servents. Tot això es conserva i pots caminar per la zona que està força bé i té unes bones vistes (no si el piratilla no era tonto)

Aquí a la Rambla de Castro un arbre s'esta menjant a un hobbit que s'havia posat a dormir entre les seves arrels... (Només per gent que hagi llegit el llibre i no pels que només coneguin les pelis del Sr.)

"Butch Cassidy and the Sundance Kid" (o com van traduir, Dos hombres y un destino). Un altre cop al paissatge lunar (marcià).

Las colinas tienen ojos... i càmeres!

Perquè veieu que aquí els edificis antics i grans també són propietat dels mateixos... Això es a Puerto de la Cruz (alias, es menja de puta mare i baratet just al costat del mar).

Els tres mosqueters a Puerto de la Cruz.

Un altre bosc humit (no tan espectacular com l'altre) a la ruta Cruz del Carmen-Carboneras, també a la zona d'Anaga.

I això és tot per ara.
A reveure!!

Romeria, romeria...

Continuant amb la no linealitat temporal dels meus escrits, tornem al diumenge 13 de juliol, romeria de "San Benito", patró de La laguna.

Uns dies abans el Sr. Manu em diu que estem convidats a una barbacoa a casa de l'Alejandro, resident de segon any de l'HUC (o el que és el mateix, la competència). Em diu que hem d'anar vestits de "Magos" i com que tinc el vestit de Gandalf a la tintoreria i el de Harry Potter se m'ha quedat petit, decideixo que anire vestit de carrer.

NOTA: La paraula "Mago" a Tenerife no té res a veure amb la magia. Més aviat vindria a significar "pueblerino" i quan algú va vestit de "mago", vol dir que va amb el vestit tradicional-folkloric. L'origen de la paraula té a veure a que les tribus pre-genocidi tenien una deitat anomenada "Magec", déu del Sol i la Llum. Els pagesos post-genocidi d'origen guanche que adoraven a aquesta deitat, rebien el nom despectiu de "magos".

Assumint que el Sr. Manu estava intentant fer-me fer el ridicul, vaig interpretar que no calia anar de mago, cal aclarir que ell tampoc va anar vestit de mago.

Vam arribar a casa del Alejandro i vam comprobar que ell anava vestit de mago i tothom que va arribar després també. Alla estant, vaig assabentar-me que tota aquella febre per vestir-se de mago, 1) no era una excentricitat de la barbacoa i 2) no ho feien cada diumenge.

El que estava passant és que era la romeria de "San Benito" i aquí a les romeries la condició número 1, és vestir-se de mago.

La romeria consisteix en una mena de passacarrers on desfilen pastors amb les seves cabres, bous, vaques i altres animals, i sobretot carretes estirades per bous amb gent a sobre que va llençant menjar (ous durs, entrepans de xorisso, llonganissa, prunes, bossetes de cacauets, etc) i repartint gots de vi. Podriem dir que és una versió way de la desfilada dels reis mags (potser els reis son mags perquè també eren berbers i adoraven a Magec) on enlloc de caramels reparteixen coses bones. No sé si és la versió estandar però la manera de demanar que et llencin menjar (segons les indicacions del Sr. Manu) consisteix en cridar: "Eh!!! Eeeeh!!! Eh!!!" fins que et facin cas. També és cert que al Sr. Manu li van fotre un cop d'ou dur a l'ull (un nen que no tindria més de 6 anys i que va marxar pixant-se de riure).

Per a qui tingui problemes sanitario-morals amb el tema del menjar llençat des de les carretes cal dir que estaven generalment convenientment embolicats en paper d'alumini, bosses de plàstic, etc.

Tot i així nosaltres vam anar amb una bossa nevera plena de birres que juntament amb els X litres de mojito que vam preparar després va fer que a les 15-16h anessim tots una mica més tocats que la nit de cap d'any... El dinar deliciòs. I després del dinar, van apareixer un parell de guitarres i vam fer passar la borratxera acompanyats amb música...

El document gràfic es escàs i de poca qualitat (no duia càmera i vaig fer servir la del mòbil), només tinc un parell de fotos de la romeria fetes des del terrat al final de tot, quan ja haviem tornat a casa. Cal dir també que aquesta zona és una zona on no hi havia gaire públic (i a més no anaven vestits de magos), però per norma general els carrers centrals estaven plens a vessar i havies de lluitar a mort amb els nens-magos per poder prendre'ls-hi el menjar (i no vegis com es resisteixen...)


Versió "maga" dels grallers i timbalers.


Aquests portaven un carret petit amb menjar però se'l menjaven ells i no repartien res, que quedin retratats...

Gent pidolant menjar.

Tornem a caminar

Després d'un temps necessari per a que totes les ferides quedessin tancades (tant les físiques com les psicològiques) tornem a llençar-nos a l'aventura de les rutes de muntanya. El Manu torna però aquest cop no fa de guia, això si, té unes botes de gore-tex noves de trinca.

Aprenent dels nostres errors del passat, decidim quedar a les 10 a l'estació de guagües de La laguna. Aquest cop, m'oblido de les bambes d'skate i porto un calçat normal, porto 1,5 l d'aigua per a mi, també porto barretes energètiques, una banda rotular i una jaqueta, ja que m'han informat que possiblement faci fred (a Tenerife?)

L'expedició està formada per: Dani, Itziar, Sergio (de l'astrofísic), Javi (Meteo aeroport), Manu i jo.

La guagua ens deixa a "Bailadero" (l'última parada) un poble de dues cases contades, des d'alla encara hem de fer un petit troç per carretera fins que agafem el camí.

Aquí és on comencen a caure idees preconcebudes. Sí, a Tenerife pot fer fred a les 11 del matí a finals de juliol.

La zona on ens trobavem està a la vessant nord del massis d'Anaga i pel que sembla porta un mes i mig sota una boira permanent. Segons sembla ser aquesta boira es produïda pels vents Alisis i és molt habitual.

La vegetació de la zona obté l'aigua del que anomenen la pluja horitzontal, és a dir l'aigua de la boira es condensa directament a les fulles i d'aquí cau a terra. La vegetació no és la que s'esperaria trobar a una zona subtropical, sinò més aviat la d'unes latituds més fredes i humides.

De la caminada dir que va tenir una duració de 5 hores, la major part per la "zona de boira" i per tant al bosc humit, la principal dificultat era deguda al fang que feia que certes baixades fossin excessivament lliscants. Per sort em van deixar un bastó que em va salvar en un parell d'ocasions d'acabar enfangat fins al coll.

Això si, vaig enyorar no tenir unes botes de gore-tex com les del Manu...

L'últim tram el vam fer fora de la boira i per tant per un cami sec, força més perillòs degut a la "terra-fina-que-espera-que-trepitgis-per-començar-a-lliscar-muntanya-avall-fent-que-caiguis-a-terra" o altrament coneguda com "terra assassina filla de puta". El bastó va tornar a fer la seva feina...

Be realment l'últim, últim tram va ser per carretera fins a "Roque Bodegas" fins a la parada de la guagua.

I ara les fotos!


Dani i Manu, endinsant-se al bosc de la boira.

La baixadeta de les falgueres, realment venien ganes de llençar-se muntanya avall...

Contrallum de boira.

Troncs plens de molsa.
Vistes des del mirador, boira inclosa.

Manu fent de Corcobado al mirador, o potser feia d'emo...

I després de l'excursioneta, una birra a Benijo...

...gaudint de les vistes al "Bar El Mirador".

Una excursió incòmoda

Molts podrien dir que només uns bojos poden agafar i despertar-se a les 11 del matí per anar a fer una sortida a la muntanya, jo prefereixo pensar que només ho poden fer uns escollits.

També és cert que la nit anterior va acabar a les 4 de la matinada, però això no fa sinò engrandir la llegenda d'uns homes que van lluitar com uns valents contra la natura irada.

Mai no s'arribaran a coneixer tots els detalls d'aquell día a la "degollá" però si més no podem saber la major part de tots els fets que van tenir lloc aquell diumenge 29 de juny del 2008.

La història comença com ja s'ha dit a les 11 del matí del diumenge quan un servidor es desperta i s'enrecorda que havíem quedat amb el Sr. Manu per anar a caminar una estoneta per la muntanya (veure nota número 1), acte seguit decideixo fer prou soroll com per molestar al Sergi i la Lídia que dormen al sofa-llit del menjador sense saber el que els espera... 30 minuts de soroll 'in crescendo' després es donen per al·ludits.
Acte seguit truco al Sr. Manu per veure si quedem i com quedem, i així comença a preparar-se el viatge infernal. Potser per no allargar la història innecessàriament és millor fer un petit esquema.

Planning proposat a les 12:30: Caminar per un caminet de terra poc accidentat, amb un desnivell més que acceptable per pujar a "la Degollá" que no és més que un coll entre dos muntanyetes i baixar per l'altra banda fins arribar a "Bajamar" que com el seu nom indica és un poble costaner, on fins i tot podem banyar-nos. Temps estimat per la realització: 1/1:30h.

Diu la cultura popular que els plannings existeixen per trencar-los i nosaltres no només vam trencar-lo, sinò que vam trencar-lo en bocinets micromètrics, vam cremarlo, vam enterrar-ho i per si de cas vam cremar també el lloc on el vam enterrar.

Pujem "la Degollá" i ens sentim tan eufòrics i plens d'energía que decidim pujar a un turonet proper per menjar-nos un entrepà. Dit i fet, allà estavem, gaudint del paissatge, l'entrepà i el litre i mig d'aigua que portavem. Bé, gaudint del paissatge fins que una intensa boira va començar a fer desapareixer tot allò que no estava al nostre turonet. La boira va despertar un rum-rum interior, un mal averany, però com que no va durar més de mitja hora, tot va quedar obllidat momentàniament.

Baixem el turonet, divisió d'opinions, algú vol pujar a un bosc que es pot intuir al cim d'una muntanya, algú vol caminar en direcció a l'altra muntanya, jo vull baixar a Bajamar (el rum-rum potser?). Al final no tinc clar qui va guanyar, ja que no vam fer cap de les tres coses.

Decidim enviar el nostre explorador per seguir el rastre, descobreix un camí i el seguim, o millor dit, comencem a seguir-lo ja que mitja hora després ja no hi ha camí. No podem tornar per on hem vingut per la dificultat del terreny (cal apuntar que vaig estar a punt de caure al buit, si no fos perqué un esbarzer va decidir arrapar-se a la meva cama esquerra frenant la meva caiguda) i el camí davant pinta dificil, però "Quien dijo miedo?". Allà estavem els 4 valents decidits a canviar el destí de les nostres vides.

Una altra idea genial, pujar al cim i mirar des de la posició elevada cap a on hem d'anar per trobar el camí! L'ascens és dificil però realitzable, això si, s'esgoten les reserves d'aigua. El Sr. Manu portava dues ampolletes petites, se'n guarda una com a reserva per si algú de nosaltres decideix morir per deshidratació.

Qui va dir que la idea de pujar era genial? des de dalt no es veu cap camí, els matolls i els cactus (ah! encara no us havia dit que el 80% de la vegetació eren cactus?) són prou atapeits per no deixar veure els camins. Ok, baixarem en direcció mar i ja trobarem alguna cosa, tot i que jo proposo trucar un helicòpter. Avaluem el descens, primera impresió: Descens impossible.

La Lídia ja es abaix (com ho ha fet? jo encara estic plorant en veure que no es pot baixar), deixo de preguntar-me com ho ha fet, segurament coneix els secrets del teletransport o té els poders de l'spiderman, o possiblement ni tan sols està passant i es tot una al·lucinació del meu deshidratat cervell. La mala noticia és que la Lídia crida des d'abaix que no hi ha sortida, s'ha de buscar un nou camí.

Les hores passen, el descens és un infern, el meu genoll es queixa, el Sergi em salva més d'un cop (i més de dos dotzenes). Rellisco, només queden dos opcions, morir-se o agafar-se a aquest bonic cactus que te unes espines de 10 centímetres. El cactus em sembla una bona opció. Un helicòpter, només demano un helicòpter. Quina set...

I així és com perduda ja tota esperança, havent acceptat que aquell dia seria el nostre últim dia a la terra sento un crit... la Lídia: Hem trobat el camí! Bravo, la primera bona notícia, com sempre, la bona notícia té la seva contrapartida que és que hem de donar la volta a una altra muntanya i baixar per l'altra banda... Tot plegat que estaria fent sinò un diumenge a la tarda? Estirat al sofà tocant-me els ous... Molt millor això de la supervivència... Endavant!

A partir d'aquí tot va ser més o menys normal, excepte que no vaig ser l'única víctima dels cactus infernals, la deshidratació creixent que afectava a més o menys tots els expedicionaris, etc...

Planning realitzat: Caminar per un caminet de terra molt accidentat (quan hi havia camí), amb un desnivell innacceptable passant per "la Degollá" que no és més que un coll entre dos muntanyetes pujar i baixar una primera muntanya, pujar i baixar una segona muntanya fins arribar a "Bajamar" que com el seu nom indica és un poble costaner, on no ens banyàrem. Temps real per la realització: 5/5:30h.

I així és com vam fer la nostra entrada triomfal a Bajamar, ningú va venir a rebre'ns, però al mòn real, els herois mai no son rebuts com a les pel·lícules.

The End. (Qui va dir que no podia fer tot això amb unes bambes d'skate?)

Nota 1: El Sr. Manu és el meu R3 (o el que és el mateix, el radiofísic que es troba en el seu tercer any de residència) i per això té el títol de "Sr.". S'ha convertit en el meu guia espiritual a l'illa, i no només em porta a patir a la muntanya, sinò que també em porta a bars heavys d'on sóc expulsat, a romeries etíliques, etc...