diumenge, 15 d’agost del 2010

Wacken (i part 2)

Wackeeeeeen! (kacken o los chicos del maiz)

Woaaaaaaaa!!! Ens despertem força d’hora cortesia de la calor que fot a dins del cotxe, jo contra tot pronòstic estic de putíssima mare, no tinc mal d’esquena i estic prou descansat per haver dormit 4 hores a un cotxe després de més 48 hores sense dormir. Els meus companys d’habitació no tenen la mateixa percepció respecte a l’esquena, així que he tingut sort. Ja sabia jo que dormir amb els peus a sobre el volant en posició com si anés a parir era una molt bona idea.

Decidim anar al poble a buscar un súper i comprar alguna cosa per esmorzar i si de cas tornar a provar d’anar cap a Hamburg a buscar una tenda. Quan arribem al super, comprem les tipiques coses d’acampada: embotit, formatge, bimbo i nutella! sucs, uns capuccinos i... que és això que veuen els nostres ulls? tendes??? ok, espera... a un súper de poble (poble de 2000 habitants) tenen tendes de campanya? és clar això és el Wacken! Cal dir que són unes tendes de 2 persones, però després de totes les penúries que hem passat ens semblen suites del Ritz...

Amb el plaer que dona la feina feta tornem cap al camp base i esmorzem una mica. Deixem això de muntar les tendes per més tard perqué decidim anar a veure el concert de Orphaned Land que comença a la una del migdia. És un dels concerts que portava al cap per veure i cal dir que el directe està molt bé, això sí, fot un solano que flipes. Qui ho havia de dir que estaria suant com un porc a Alemanya... crec que ens cremarem una mica...

Després del concertillo, anem a fer una Franziskaner i decidim tornar a la zona d’acampada per dinar, muntar tendes i ja veurem que més.

Quan arribem allà muntem les tendes, i oh! sorpresa! jo estava acostumat a les tendes amb dues capes, el bloc de l’habitacle i la lona protectora per sobre... aquestes tendes tenen una única capa (esperem que sigui impermeable) i un petit quadradet d’un pam per cobrir el “respiradero” del sostre. Mirem el cel amb cara de súplica, si us plau que no plogui, no dessitjem posar a prova les tendes... oi que no?

A la que ens despistem, el Manu s’ha acoplat amb els seus amics i els està gorronejant truita i nosequé més, nosaltres tenim un pla. Malgrat que els amfitrions ens ofereixen quelcom per menjar, la Lídia i jo decidim anar a una botiga a veure si podem aconseguir algún àpat saludable. Ens indiquen com arribar a un súper diferent del d’abans i ens posem en camí.

De camí a la botiga passem pel pati d’un domicili particular que els propietaris han habilitat com a bar, WC i dutxa, i és que a aquest poble fins i tot els veins es munten els seus negocis pensant en el festival!!! També tenim l’oportunitat d’apreciar l’arquitectura local, molt xula tot sigui dit. Un cop a la botiga fem una compra de puta mare, el menú serà amanida d’enciam i tomaquet, amb pastanagues, poma, salmó i formatge feta, nyam!

De tornada cap al campament veiem una cosa curiosa... a un jardí ajaguda com si fos el gos de la casa hi ha una vedella, vols dir que enlloc de gossos tenen vaques? és per això que el poble es diu Wacken? ens quedem amb el dubte...

De tornada a les tendes ens preparem l’amanida, cal dir que som l’enveja del veinat :) si és que quan hi ha nivell, hi ha nivell...

Amb l’estòmac ple, és hora de tornar a pensar en l’àlien, decideixo que vull fer un desnonament forçat, costi el que costi, per la cara que fa la Lídia crec que també té una idea semblant... els amics del Manu ens parlen d’una especie de paradís pels àliens, molt a prop d’allà, hi ha una plantació de blat de moro, de manera que entre les plantes no et veuen i pots recrear-te en l’art de fer figuretes de fang sense que ningú no et molesti. Decidim anar-hi carregats amb paper, perqué una cosa es cagar a la natura i una altra no fer ús de les comoditats de la vida moderna.

A l’entrada de la plantació ens separem, decidim caminar en direccions oposades, i allà ens posem... a la sortida la sensació torna a ser la de les vegades anteriors, sembla ser que això ja s’esta convertint en una rutina...

Doncs res, haurem de conformar-nos amb un àlien que també vol gaudir del heavy.


Meeting Met

Mirem els horaris i ens fem un planning de concerts:

19:15 Kamelot
20:30 Arch enemy (ho sentim Tarja escollim la violència :p)
21:45 Grave Digger

I després ja veurem...

Anem tirant cap a la zona zero i de camí fem birra, i també decidim voltar per les botigues medievals on ens enamorem de mil coses diferents: espases, escuts, dagues, capes, etc... uffff què n’és de dura la vida del friki!!!

Anem a veure Kamelot, que ja havia començat quan entrem, però bé encara tenim temps de gaudir de bona part del concert, birres, concert d’Arch Enemy (brutal) quina cara de boja que té la paia... com per trobar-la a un carreró fosc i dir-li alguna floreta...

Després d’Arch Enemy decidim sortir a trobar els amics del Manu que estan al Biergarten de davant de la zona concerts, així que Grave Digger el sentirem de lluny. Allà al Biergarten coneixem un element local, bé no xerra gaire així que simplement compartim espai vital, tanmateix és prou divertit veure’l, i a més porta un barret de llana amb unes antenes que fa que sembli en Satanàs Cor Petit :)

Allà asseguts comença el festival de fer caure la birra, començo jo de la manera més estúpida llençant la Franziskaner que m’acabava de comprar... tot i que la Lídia i el Manu és solidaritzen amb mi i no deixen que passi set... Tot i així el Manu en una mostra de companyerisme sense límits, i per tal que no em senti malament, decideix llençar a terra una gerra d’un litre de birra del Kike que no feia ni 10 segons que era a terra, tot això al crit de: “vigileu no feu caure la meva birra!”

Una estona més tard anem a buscar unes hamburguesses i és que estant tan a prop d’Hamburg bé havíem de mejar-ne, no? Havent sopat, més birres i el descobriment de la nit, el Met (hidromel, vaja...) ostia que entra bé! Eps! para, para... això em sona, el meu sentit aràcnid em vol dir alguna cosa, si? a sí, em recorda que això sembla ser com la barreja de Patum, dolceta, entra bé, però té més perill que el bateig d’un gremlin... Decideixo fer callar el sentit aràcnid amb un glopet de Met, mmmmm, què és bo!

Ens asseiem a acabar-nos el Met a una taula del Biergarten amb tots els amics del Manu i, allà començo a sentir una escalforeta interna que va pujant des de l’estòmac, això deu ser el més semblant a la poció màgica de l’Astèrix...

El temps comença a no ser ben bé un flux lineal i homogeni, les converses són animades i el Manu sembla ser que no aguanta molt bé el Met, ell diu que el Kike el mareja... no sé... t’has begut el Kike?

La Lídia i jo anem a fer un riuet amb l’escalforeta del Met animant el nostre cos, i de tornada, anem a seure? què collons! anem al concert que això que sona sembla ser de putíssima mare!

Entrem i anem cap al concert. D’acord, algún observador extern podria determinar que molt bé, molt bé no anavem, anem saltant i ballant com si fossim elfs sortint de festa (o com el Pedro i la Heidi? tan és...) la música és collonuda, o millor. Ballem poseits per esperits d’antics vikings, segur que anaven dins del Met... En algún moment arriba més gent i se’ns afegeixen, però sembla que ells no senten aquesta comunió amb la música... pitjor per ells!!!

Més tard, acaba el concert i pirem cap a la tenda, esperem que continui dreta... El camí és més fàcil quan ja l’has fet amb llum del dia, així que hi arribem sense gaires problemes. I allà fem una mica de xerrera tots plegats abans d’anar a dormir. Un cop al sac, balanç del dia: Perfecte!!! Això es el Wackeeeeeeeeen!!!


Being human

L’endemà en llevar-nos anem a comprar aigua al super i a treure pasta, per comprar algúna coseta del Wacken. Ok, abans faig una visita a la plantació de blat de moro... però cal dir que aquestes 24h no han fet gaire bé a la plantació, i avui sembla un camp de mines... el resultat no cal que ho digui, oi? Continua guanyant l’àlien...

Per començar la jornada musical anem a veure els Caliban i a la tornada cap a les tendes parem a comprar: samarreta de rigor i una tovallola (que necessitava per poder dutxar-me) amb una inscripció en alemany que diu: “Dutxar-se no és Heavy Metal” i un senyal de prohibit dutxar-se. Seeeeeeeee!!!

Tornem al campament i anem a les dutxes que havíem vist al jardí d’una casa particular el dia anterior. Allà hem de compartir entre els tres, un pot de xampú i un de sabó. Cap problema, així és més divertit. Sota l’aigua de la dutxa i a mesura que la bruticia anava marxant, cada cop em sentia més i més humà, menys heavy metal? no ho crec, perquè en el fons, els heavys també portem un humà a dins (i alguns un àlien)

Sent persones, tornem al campament i fem el dinar, avui se’ns suma el Manu que també vol menjar sa, així que repetim el menú del dia anterior: amanida especial wacken. Amb totes les mandangues acabem dinant a les 5 però els nostres biorritmes han baixat molt, ens movem que sembla que anem fumats, deu ser el relax de la dutxa, estem de puta mare. Aprofitem aquest bon rotllo per fer una promesa: l’any vinent hi tornem! Segellem la promesa donant-nos les mans, això s’ha de complir eh!

A tot això, és casi l’hora del concert d’Stratovarius (19:30h) i anem tirant, també hi arribem amb el concert començat. Després d’ells, ens allunyem una mica dels escenaris per fer una birra amb la calma i de fons sentim els Edguy.

El dia anterior, quan vam comprar el Met, havíem vist que hi havia una beguda que és deia Blut (vi amb licor de cirera), així que decidim comprar-nos un got compartit per tastar-ho. Collons que és bo!

Decidim anar a veure els Immortal perqué tant a la Lídia com a mi ens sonaven molt però no els acabavem de classificar... ok, ja els tenim classificats, black xungo... vols dir que han canviat de cançó? o és que les 10 últimes eren clavades?, no sé, anem a veure que fan a l’altre escenari. Blut pel camí. Resulta que a l’altre escenari tocaven Candlemass, de puta mare, no els coneixia i va ser una sorpresa agradable, me’ls apunto!

Sortim a sopar a ritme de Soulfly i tornem als concerts, per veure els Tiamat que també ens sonaven però no sabíem ben bé com era... fem més Blut mentre esperem, i quan comença el concert, la Lídia i jo descobrim que ens agrada, el Manu en canvi opina just el contrari... tanmateix hem de reconeixer que és música per fumats, potser no és el paradigma de la festa... oh, oh! és això pluja o m’has escopit?


Sleeeeeeeeping in the rain!

Doncs sembla ser que era pluja. Si algú tenia curiositat per saber si les tendes eren impermeables, el destí ens dona l’oportunitat de comprovar-ho. Com moles eh, destí!

La pluja, l’ànim del Manu i el mal estat de forma de tots tres fa que decidim tornar a la tenda, així que comencem a fer camí, tot pensant en si tindrem tenda o una bossa daigua gegant... home, sempre podem dormir al cotxe! :D

Al campament ens adonem que tot i que no és que es pugui definir com a impermeable, el coeficient de permeabilitat és molt baix, així que sembla que podrem dormir a la tenda, tot sigui que no ens despertem a mitja nit submergits a l’aigua...

Un cop dins dels sacs i donada la longitud de la tenda ens adonem que el cap toca amb la tela i que la tela està tota humida, així que sembla ser que dormirem mullant-nos el cabell, poc, però, serà suficient per agafar una neumonia? ja ho veurem...

Cap a no sé quina hora arriben els col·legues del Manu, fan més soroll que una patrulla d’orcs anant de borratxera, posen la música a tota llet fins que s’adonen que estavem dormint... estavem... Però bé el somni torna... això és la última nit, demà marxem...


Exodus

El Manu està entestat en despertar-nos, i ho intenta amb totes les forces de 9h a 10h, sort que la nostra voluntat és ferma. Collons Manu! Deixa’ns gaudir d’aquesta estoneta!

En llevar-nos, comencem a recolllir ja que ens han dit que hi haurà caravana, i és que 80mil persones marxant del Wacken no és cap tonteria, així que tot i tenir el vol a les 19h, decidim que més val marxar d’hora i dinar per allà.

Un cop recollit tot decidim fer una última excursió a veure si podem comprar un parell de coses que ens quedaven pendents, el campament està mig deshabitat, algunes parts semblen zones de guerra després d’un bombardeig. Hi ha un degoteig de cotxes marxant. Sembla ser que sí que és el final...

La poli controla el trànsit i no ens deixa anar cap a on volem, així que ens obliguen a fer unes quantes voltes per tornar a trobar-nos amb els amics del Manu, ja que dormirà a Hamburg amb ells i ens han de guiar fins a l’hotel. Finalment els trobem i comencem a tirar. Realment hi havia caravana, tardem unes horetes en arribar a Hamburg. Un cop allà decidim anar a dinar a l’aeroport, el Manu ens acompanya però decideix que no li agraden les opcions de l’aeroport així que marxa amb el cotxe.

El viatge acaba com va començar, la Lídia i jo a l’aeroport però en trajecte invers. Decidim dinar a un japonés (no hi havia cap mena de dubte sobre aquest punt). Demanem un variat de sushi i sashimi i un extra de maki sushi de salmó, per acompanyar-ho unes Erdinger de mig litre. Això es vida!

Abans de pujar a l’avió farem un últim intent de desfer-nos de l’àlien i és que no volem repetir l’experiment de la presió i l’acceleració del viatge d’anada. Aquest cop sembla ser que tenim un éxit parcial, qualsevol cosa per petita que sigui és un gran avenç.

Resulta ser que al final anem una mica justets de temps, així que ens afanyem en anar cap a la porta, esperem no tenir cap contratemps. Ens dirigim cap al control de policia (nova menció especial a les botes de la Lídia) i... alto! achtung! hi ha algo moooooolt perillós a la bossa de la Lídia. Ja et vaig dir que deixessis la dinamita! No se t’haurà ocorregut agafar els dos farcells de coca, oi? Bé espero que no sigui la kalaixnikov, ja saps que li tinc molt de carinyo...

Al final l’arma de destrucció massiva que transportavem va resultar ser un pot de desodorant que havíem comprat al wacken (sí, que passa? als heavys també ens mola fer bona olor a part de dutxar-nos!) Solucionat el problema (el tio també obliga la Lídia a llençar el xampú) anem cap a l’avió.

El vol de tornada a Munich és més tranquil que el d’anada, intestínicament parlant. Sortim amb una mica de retard, i allà a Munich haurem de fer canvi de terminal, però cap problema si pensavem que teníem el temps just, per aquelles coses de la navegació aèria, el vol Munich-Barcelona també té retard. I per retard, el del paio de la cafeteria de Munich, que ens diu que no podem seure que estan tancant, i l’hora que ens passem esperant l’avió també ens la passem mirant com no estava tancat... bé ell s’ho perd, ens hauríem deixat uns quants calerons en birres...

Finalment agafem l’avió cap a Barcelona, el final del viatge és a prop, però a l’avió ens espera una última sorpresa (aquest cop agradable). Quan ens donen el sopar, ens demanen què volem per beure i amb una mica de timidesa dic “Bier?” i ens treuen dues mitjanes! Visca!!! Birra gratis!!! I així més contents que un gíngol fem el nostre últim kacken-brindis a l’avió.

Allà a Barcelona ens esperen el Tumi i el Galo, que serà el meu salvador proporcionant-me un sostre sota el qual dormir (he d’estar molt agrait a tots dos). El Tumi ens porta amb el cotxe a cal Galo i allà ens separem. El comiat és una kacken, els comiats sempre ho són.

Good bye Wacken.

La resta del meu viatge no té res més, Cal Galo-Sants-Aeroport-Tenerife. I així és com van passar les coses, o si més no com les recordo, i com seran estudiades en el futur en les escoles de tot el món.

dissabte, 14 d’agost del 2010

Wacken (part 1)

Big city nights

El meu viatge comença a Reus, tot i que abans de continuar hauria d’aclarir que dir Wacken, es dir el nom d’un dels dessitjos que m’acompanyen des dels 17 o 18 anys, així que en el fons aixó és el viatge d’un somni!

Com deia tot comença a Reus, estació de trens, he quedat amb la Lidia a Sants cap a volts de les 20:00h. El viatge a Barna com tants altres que he fet... tot i que aquest cop era per anar al Wackeeeeeeen!!! (he dit ja que era un somni?). Així que arribo a Barna (Mordor?) cap a les 20:00 i allà em trobo amb la Lídia i el Tumi, anem a xerrar una estoneta a la gespeta... i a buscar un lloc on prendre una birra. Anem al Bar del Centre, lloc de trobada d’altres époques... fem un soparet, tornem a Sants a buscar l’equipatge de la Lídia, ens acomiadem del Tumi, i ara què?

Doncs considerant la gran tasca organitzativa que envoltava l’esdeveniment, cal parar atenció als horaris dels avions

Sortida: 6:10 a.m. (és a dir, hem de ser a l’aeroport a les 4:10 a.m.)

Com que la meva gran capacitat trobant horaris bons pels vols fa que el transport a l’aeroport no sigui una trivialitat veiem que l’únic transport vàlid (descartem el taxi) és el nit bus, que haurem d’agafar a... (redoble) les 3 de la matinada! Visca!!!

Començarem el nostre viatge anant a fer unes birres fins les 3!!! Dit i fet, així que anem a l’ovella negra de Catalunya, on ens fotem dos gerres de mig litro de birra per barba (ningú està dient que la Lídia tingui barba... que la gent es molt maliciosa...) fins que anem a la recerca de l’aeroport.


Aliens a l’aire

Una mica tocadets per la nit agafem el bus, arribem a l’aeroport, agafem les targetes d’embarcament, passem el control de policia (menció especial a les botes de la Lídia ;p) i anem a fer un acte tan trivial habitualment, com decisiu aquest cop... Anem a fer un café!

Sabem que al llarg de l’història gran quantitat d’esdeveniments importants hauran passat a l’entorn d’un café; decisions polítiques, reunions clandestines, conspiracions, etc... aquest cop, el que va marcar el futur de les nostres vides va passar a l’entorn del café, en el sentit més estricte del terme entorn, quan l’entorn del café era els nostres estómacs...

Fet el café, cap a la porta d’embarcament, on apareixen els primers simptomes... ui, quin sorollet més estrany que tinc a la panxa... ui jo també... (espera’t i veuràs...)

Agafem l’avió... tothom que hagi volat sap les sensacions provocades per l’acceleració en enlairar-se, i també com és poden notar els canvis de presió. Doncs bé, nosaltres com a rates de laboratori, anem a provar els efectes de l’acceleració i els canvis de presió, sobre l’aparell digestiu sota els efectes d’un café d’aeroport... no cal comentar més...
Cap dels dos ens vam atrevir a anar al wc... no fos que una turbulència ens fes cagar a sobre (i no de la por), potser va ser el segon error consecutiu (i no va quedar lliure de conseqüències).
Les nostres panxes, infectades per un alien de cafeteria no paraven de fer punxades i recargolades, i així arribem a Munich, on fem el transbord en un petit marge de temps, evidentment no vistem el senyor Rocken... per acabar-ho d’adobar just pujar a l’avió ens diuen que desembarquem tots que hem de canviar d’avió...

Cal dir que el vol Munich-Hamburg, va ser un autèntic infern tot i el plàcid pilotatge del comandant de Lufthansa... el problema el tenia dins... i pel que sembla, estava disposat a quedar-se.

En aquest vol, una promesa ferma, quan arribem a Hamburg, el primer que farem és anar al Decathlon a comprar la tenda de campanya (ja que vam preferir no carretejar-la per la nit barcelonina) i fotre una cagarada com una casa de pagès als seus wc... totes les ciutats mitjanes tenen un decathlon, oi?


Chasing Decathlon

Arribem a l’aeroport d’Hamburg, si bé el mal de panxa és gairebé insuportable, una preocupació més gran ocupa la nostra atenció, trobar una tenda de campanya, necessitem tenir un lloc on dormir, el dia és plujòs i la nit Wackenera sembla que serà fresqueta, així que en baixar de l’avió anem a buscar el cotxe de lloguer i cap al Decathlon (ja!)

Arribar a Hamburg no és cap problema, orientar-se dins d’Hamburg i no anar a petar a una autopista sense voler, ja és un altre tema, trobar el Decathlon, missió impossible.
Deixem el cotxe a un parking (clavada al canto) i decidim seguir buscant a peu, preguntem a la gent d’allà (molt amable per cert), ningú sembla reconeixer la paraula Decathlon. Quin mal de panxa!

Rebem ajuda des del camp base, el Tumi ens busca a google l’adreça del decathlon, ens la envia tant en text com el mapa de google, així no ha de ser dificil...
No trobem la manera d’arribar, el mal de panxa segueix amb nosaltres, algú ens busca informació al mòbil, ens indica com arribar, sembla una línia recta, decidim anar-hi amb el cotxe i comprovem que les linies rectes son relatives (no havia dit algo així el senyor Einstein? doncs hauria d’haver-ho fet!) això no rutlla... estem perduts. Les lleis de la física no semblen funcionar a Hamburg. Fantastisch!

Ens aturem a una botiga d’esports, no tenen tendes, però mobilitzen un exercit de dependentes per ajudar-nos a trobar una botiga on en venguin (no tenen constancia de l’existència d’una paraula com Decathlon) ens donen una adreça, arribar-hi sembla dificil... Comença a diluviar...

A la gasolinera del costat, ens donen instruccions precises de com arribar a l’adreça que teníem pel Decathlon amb el cotxe, l’únic problema és que les dona en alemany, un petit detall sense importància. Tot i haver dit en un parell de vegades que no parlem alemany, que please english... el senyor sembla embalat... sortim de la gasolinera, jo creient que sabria arribar-hi perque havia vist el mapa i perque havia entés els esquerres i dretes que feia amb les mans (a més d’un parell de noms memoritzats de la guia) tot i així la pluja és forta ara, estem decepcionats després de 4 hores de recerca... són casi les 16h, no hem dinat, això està tornant-se tragèdia... què dic tragèdia? Apocalipsi!

Decidim aparcar el cotxe novament a una zona blava (clavada al canto! un altre cop) i agafar el metro per anar a buscar el Decathlon, el temps és just, ja que a les 5 hem d’anar a buscar el Manu a l’aeroport. Dit i fet, arribar al metro és senzill, la línia, la parada, tenim la sort de cara, sembla ser que serà la típica història épica, tot de problemes però al final guanyen els bons!

Arribem a la parada correcta, els noms dels carrers concorden amb els del mapa del mòbil, perfecte, i... on és el decathlon? oi que això sembla un barri residencial? No és on hi ha aquella casa unifamilar on hi hauria d’haver un Decathlon? QUE SIGNIFICA TOT AIXÒ?!

Acceptem la derrota, no sense abans preguntar a un parell de persones d’allà, ningú sap de l’existència del decathlon ni de cap botiga d’esports... així que tornem al cotxe derrotats... hem d’acceptar la realitat, anirem a buscar al Manu i dormirem on poguem, o sota la pluja...


Sleeping in my car

Desfem el camí de metro, les nostres cares són reflexe de la nostra derrota, o potser no, potser són reflexe del nostre mal de panxa... Què collons estem fent? Ens estem morint de mal de panxa des de fa moltíssimes hores i encegats per la recerca de la tenda encara no hem parat ni a buscar un WC... Tenim el temps just per anar a l’aeroport, però tan bon punt hi arribem que tremoli l’edifici!

Així doncs arribem al aeroport i ens separem a l’entrada del WC... (m’abstindré dels detalls d’aquesta part)... ens trobem a la sortida... mirades tristes deixen entreveure certa decepció... un gest amb el cap confirma la sospita... els nostres aliens han fet niu i no volen sortir, de fet jo tampoc voldria, qui voldria sortir a una ciutat com Hamburg, on no és possible trobar una trista tenda de campanya? Tantes hores fent força per aguantar i ara aquest és el premi.

Esperem el Manu, tirats per terra, abatuts, sense tenda, amb un visitant inesperat i després de 7 hores a alemanya encara no hem vist el Wacken ni de lluny...

L’avió del Manu arriba gairebé una hora més tard, arriba dinat, cagat i amb una cara de felicitat que insulta... però bé, mirem el cantó bo, com a mínim anirem cap al Wacken. Li expliquem l’aventura, decidim que si trobem un centre comercial prop de l’autopista comprem les tendes, si no, mirarem al poble de Wacken i si no, dormirem al cotxe... no sé per què però sé com acabarà la cosa...

Dit i fet, ni centres comercials, ni el poble sembla tenir algo semblant a una botiga d’esports, així que l’alternativa serà el cotxe...

Bé, mirem el cantó bo, no hem de muntar res, així que podem canviar-nos i anar directament a per la birra i la música! I així, ho fem un cop localitzada la parcela que els amics del Manu tenen reservada per l’autocaravana, on en teoria havíem d’acampar.

Vinga, vinga! Un cop aparcats, canviats i amb la companyia ja familiar de l’alien anem cap al meollo... això es infinit!!! tendes, tendes i més tendes, anem fent camí i durant mitja hora només veiem tendes, fins que arribem al Wackinger!!! Una mena de campament viking on hi ha una zona d’actuacions (foc, lluita) una especie de biergarten i moltíssimes botigues de roba i accessoris medievals! Visca!!!! Això ja comença a assemblar-se als meus somnis!

Primera parada, Franziskaner. Acompanyada amb una especie de yakisoba d’una paradeta de menjar chinès. Mmmmm, vols dir que això convencerà a l’alien per a que surti... no sé jo...

Després d’això tirem cap a Maiden, però estar a petar i no pot entrar ningú més així que ens quedem per fora escoltant des de la llunyania, i fent birres.

Quan acaba Maiden, anem a la zona de videos Moviefield on posen un remember del Wacken 2009, ens asseiem a gaudir de la nit Wackenera fins que al final decidim rendir-nos, i tornar al cotxe, on provarem de dormir 3 persones... però si algú pensava que el primer dia acabaria així estava molt equivocat... tornar al cotxe travessant camps i camps de tendes sota la llum de la lluna sembla més complicat del que pensavem i demostrem que la nostra orientació nocturna sota els efectes de la cervesa és una assignatura pendent.

Després de voltar durant una hora, arribem a terres conegudes i finalment al cotxe on protagonitzem un espectacle digne d’una peli dels germans Marx. Algú a provat de ficar-se a un sac dins d’un cotxe? Compartint espai amb 2 persones més? Doncs això...