diumenge, 12 de desembre del 2010

NY Chronicles. Chapter 2: Jo a Bòston, tu a Califòrnia.

Finalment, tot i els intents del conductor de l’autocar, vaig arribar a Bòston. Allà, a part del fred, m’esperava el Jan. Com que vaig arribar com unes 3 hores i mitja més tard del que se suposava que havia d’arribar, ja era gairebé l’hora de sopar. Així que vam anar a buscar la Júlia i cap a un Vietnamita on vaig menjar un fideus fregits que estaven de puta mare, i en una ració com per alimentar un equip sencer de la NFL, però com que portava sense menjar res des de les 7 del matí ja em va anar bé. Després vam anar a fer un gelat (sí, amb el fred que fa un gelat , algun problema? ah! pensava...)

De camí a buscar la Júlia ens havíem aturat a comprar una ampolleta de vi, així que ara de tornada a casa la vam obrir i vam estar actualitzant-nos una estona, fins que ja no vam aguantar l’edat.

L’endemà vam anar a voltar per la ciutat de Cambridge, que es força maca tot i que pel que sembla a l’hivern es passa la major part del temps coberta de neu, cosa que és bonica, però poc pràctica.

(Vistes des de la finestra de l'habitació on vaig dormir)

(Parc que hi ha al campus de Harvard, amb la Gandi en primer pla)

(El riu. Punt. No puc aportar més informació. Però tot i així continuo escrivint. Però ja ho deixo.)

I com que això era un viatge exprés només quedava temps per dinar i anar cap a l’estació de busos, per tornar a NY. El tema és que “dinar” és una paraula prou curta, que és diu fàcil però que no resulta trivial sobretot quan és el dia d’acció de gràcies. Al final vam anar a un lloc que es deia “Biscuit” que feien Sandvitxos i em vaig fotre un de boníssim de salmó amb forratge i Philadelphia. Com que tancaven ens van regalar uns pastissets i per la compra d’un “Fruit Square” em van regalar un altre. Així que vaig marxar carregat de dolços.

La tornada, s’ha de dir que va ser força més directa que l’anada, o dit d’una altra manera, el conductor es coneixia el camí... i vet aquí que ja tornava a ser a NY i aquest cop per quedar-m’hi! (si més no uns dies...)

Tal com vaig arribar, vaig veure que la parada de metro que em convenia estava allà mateix i vaig baixar les escales una mica dubitatiu... em trobaria a Hellboy allà dins? O potser el Neo, qualsevol dels dos abans que el boig de Ghost que llençava llaunes...

Al final no em vaig trobar cap dels tres i el camí va ser força tranquil: tres o quatre tirotejos, dos apunyalaments i cinc violacions, sense comptar l’assalt al vagó que transportava els lingots d’or i l’aparició d’un Leviathan que l'únic que volia era preguntar per quin túnel s'arribava abans a la part alta de la ciutat perquè feia tard a una cita.

L’hotel va resultar estar també molt a prop de la parada de metro, fantàstic! (gràcies Jan per la recomanació a l’hora de triar hotel). Arribar, deixar bosses i a buscar lloc per sopar que això es la Big City!

Després de sopar vaig voltar una mica per les rodalies de l’hotel ja que estava força cansat i sabia que m’esperaven dies durs, així que vaig decidir tornar a descansar.

L’endemà començaria l’assalt a la Big Apple! Prepara’t NY que vinc!!!

divendres, 3 de desembre del 2010

NY Chronicles. Chapter 1: Neverending story

El viatge comença... un segon, pausa... fem-ho bé.

PREVIOUSLY ON RESILIENT’S JOURNAL... El que us parla, en un clar exemple de capacitat organitzativa, compra uns bitllets per anar al Wacken que surten de l’aeroport de Barcelona a les 6 del matí, obligant els nostres protagonistes a empalmar per poder agafar un bus a les 3 de la matinada. Arriben una mica tocadets per la birra a l’aeroport, l’alien sotja...

(Entra caràtula)

En una altra clara mostra de les seves habilitats, i per anar de vacances a New York, el sotasignant, compra un bitllet RDU-NYC a les 6:20h... que passarà?

Doncs que el despertador sona a les 3:45 a.m. (aquí no es porta això del rellotge 24h, les hores son “ei em” o “pi em”). Dutxa, roba i cap al cotxe... que encara he de conduir 30min fins a l’aeroport.

Com que deixo el cotxe a l’aeroport, m’han comentat que a prop hi ha un parking de llarga durada, amb unes tarifes molt baixes ($3.40/dia) i no sé ben bé on para, decideixo sortir amb un petit marge de temps.

El viatge fins al parking és increiblement fàcil, alguna cosa deu estar anant molt i molt malament a un altre punt de l’univers, ja que tant de karma positiu ha de rebentar per algún lloc.

Arribo al parking, una noia molt simpàtica em diu on he d’aparcar el cotxe, em dona una targeta i un diari i em deixa passar, em diu que quan aparqui, m’esperi a darrer del cotxe. Tal i com baixo del cotxe, un minibus de cortesia ja m’està esperant, així que pujo. Dins hi ha una dona i encara recollim al final de la línia d’aparcament a un altre noi. El conductor ens pregunta el terminal i sortim cap allà. En cinc minuts ja hi som... com deia, algú ho deu estar passant molt malament per compensar tot això.

A l’aeroport un cafe, aquest cop no vull correr riscos així que vaig a un starbucks, el pseudo-cafe-extra-de-sucre que produeixen no pot contenir vida alienigena. Em demano un capuccino, no sé que cony entenen, o que cony és un capuccino aquí però em preparen un capuccino frappé gelat. No és el que esperava... però d’altra banda és molt bo, així que avanti.

Ara a esperar l’avió.

El viatge fins a NY continua sense novetats importants, un cop allà he d’agafar un autobús cap a Boston, ja que vull anar a veure un amic meu. Jo arribo passades les 8 a.m. i el bus surt a les 11 a.m. no sé ben bé quant de temps porta arribar de l’aeroport a Manhattan ni com s’hi arriba exactament, ni com és el trànsit a NY a les 8 del matí d’un dimecres qualsevol i molt menys com és el trànsit a NY a les 8 del matí d’un dimecres vigilia de Thanks-giving day, així que agafo un taxi que em porti directament a la parada de bus.

En el trajecte en taxi, creuem Queens, veig la postaleta típica de l’illa de Manhattan des de l’altra riba amb tots els gratacels en primera plana, veig l’estatua de la llibertat de molt lluny, el pont de Brooklin, la 5a avinguda... osti!

Al final, ni la distància era tanta, ni el trànsit tan intens i arribo cap a les 9 a.m. i encara m’he d’esperar 2 hores!!! En aquests moments sòc molt conscient del fred que fa a NY... fa un fred que pela i ara entenc aquesta frase a la perfecció, just en el moment quan podia sentir la pell de les meves mans destrossant-se de tant de fred...

(Primera foto a NYC, per ferla vaig patir congelació total de les extremitats i em van caure tots 10 dits, per sort em van tornar a crèixer...)

Allà veig marxar el bus de les 9.15 a.m., que no vaig comprar perquè no estava segur de poder arribar-hi (hagués arribat molt just però hagués estat una triomfada). Esperant, començo a sentir com la meva salut m’abandona per moments sota l’efecte del fred... m’ofereixen pujar a un bus anterior al meu perquè hi ha seients lliures. Algú deu estar suant sang per pagar això...

Pujo al bus i la meva temperatura comença a recuperar-se. Tenim wifi i engego l’ordinador, què més puc demanar?

Per on començo? Podria haver demanat, no sé, un conductor nou, o jo que sé un tomtom com a mínim.

Bé anem per ordre, el bus creua NY, i veig el Central Park des de terra (ja l’havia vist feia una estoneta des de l’aire), veig l’estadi dels Yankees, el Bronx (etto é el Brons!) sortim de NY, fa un dia fred pero bonic, ep! ep! ep!, segur que em de tirar per aquesta carretereta de muntanya estreta i plena de ziga zagues?


El conductor, sembla haver sentit els meus pensaments, i just en aquell moment decideix entrar a el que sembla el pati d’un col·legi per girar cua, pels altaveus diu que s’ha perdut que torna cap enrera que ja ha avisat a la base... ok, més val adonar-se ara, que d’aquí una hora.

(Aquest pont cap el que ens dirigim sembla ser que no l'hauríem d'haver creuat, potser el meu subconscient ja sabia que li havia de fer una foto per les cròniques...)

Tornem cap enrera... decideixo que no hi confio gaire i aprofitant la connexió a internet poso el maps, no descanso fins a comprovar que anem per la carretera que toca, ara ja puc dormir tranquil i així ho faig després de navegar i xatejar una mica.

Quan em desperto, intento tornar a connectar, però la connexió wifi de l’autobús sembla no funcionar ara, el viatge representa que dura 4 hores, comptant que ens hem perdut a la sortida de NY, calculo que ens quedarà una horeta més.

Dit i... fet? No aquest cop. De sobte sortim de l’autopista i tornem a entrar en sentit contrari, el conductor no diu res, però això fa una pudor que mataria un gos policia de sobredosi de sospita. Miro el número de la carretera i ni de conya sembla ser la que hauria de ser. El conductor s’ha perdut, aquest cop ben perdut. La gent a l’autobus comença a remugar. Estic fent un curs intensiu d’exclamacions en anglés, des del “ r’you kiddin’ me!” fins el “fuck my life!” passant per tota la gamma. Un senyor que diu portar 20 anys fent aquest trajecte creu que hem d’agafar la I84E (aquesta informació va encriptada dins d’un seguit d’exclamacions irades)

Una bona estona despres som a la I84E. És casi la hora teòrica que hauriem d’arribar així que decideixo avisar el Jan per a que no vingui a buscar-me, aprofito per dirli on som i m’informa que encara som a 2 hores de Boston... ara me n’adono... o algú no ho estava passant tant malament abans o ara hi ha algú amb un cop de sort inesperat a l’altra punta de la galàxia...

Una mica més endavant pàrem a una especie d’area de servei, el conductor continua sense parlar, però obre les portes, la gent es llença a una especie de restaurant mexico-texà, jo realment espero arribar a una hora que pugui sopar a Boston, així que fent un exercici de fe extrema, m’expero a l’autobús.
La gent torna a pujar al bus i algú comenta que esperarem un nou conductor. No sabem si han acomiadat el nostre o si les llàgrimes de la desesperació no el deixaven conduir... tinc el cor dividit. Una part de mi no vol esperar al nou conductor, des d’on ve? des de Boston tardarà una hora...i si el nostre fa un últim intent? Però una altra part de mi em diu que si deixem que ho torni a provr potser apareixem al Canadà, que més val esperar una mica ara i arribar a Boston en algún moment.

Finalment, el nou conductor arriba molt ràpid, el porten a un cotxe de l’empresa que s’endurà el nostre conductor, té cara de bona persona i tot i que ens està marejant per tot el país em fa una mica de pena, espero que no li fotin fuetades, i sobretot que no l’acomiadin el dia d’abans d’acció de gràcies, ja que semblaria el guió d’un bon drama de l’antena 3...

El nou conductor sembla saber el que fa, i sobretot on està l’accelerador. Ens porta ràpidament fins a Boston (en aproximadament una hora més). Arribem més de dues hores tard, alguna cosa em diu que he fet un mal negoci pujant a l’autobús que sortia mitja hora abans del meu... les matemàtiques poden ser molt cruels, sinceres però cruels.

Però bé, el que compta és que ara soc a Boston, em trobo amb el Jan i anem cap a casa seva. Però això es part d’una altra història...