dimecres, 16 de juliol de 2008

Una excursió incòmoda

Molts podrien dir que només uns bojos poden agafar i despertar-se a les 11 del matí per anar a fer una sortida a la muntanya, jo prefereixo pensar que només ho poden fer uns escollits.

També és cert que la nit anterior va acabar a les 4 de la matinada, però això no fa sinò engrandir la llegenda d'uns homes que van lluitar com uns valents contra la natura irada.

Mai no s'arribaran a coneixer tots els detalls d'aquell día a la "degollá" però si més no podem saber la major part de tots els fets que van tenir lloc aquell diumenge 29 de juny del 2008.

La història comença com ja s'ha dit a les 11 del matí del diumenge quan un servidor es desperta i s'enrecorda que havíem quedat amb el Sr. Manu per anar a caminar una estoneta per la muntanya (veure nota número 1), acte seguit decideixo fer prou soroll com per molestar al Sergi i la Lídia que dormen al sofa-llit del menjador sense saber el que els espera... 30 minuts de soroll 'in crescendo' després es donen per al·ludits.
Acte seguit truco al Sr. Manu per veure si quedem i com quedem, i així comença a preparar-se el viatge infernal. Potser per no allargar la història innecessàriament és millor fer un petit esquema.

Planning proposat a les 12:30: Caminar per un caminet de terra poc accidentat, amb un desnivell més que acceptable per pujar a "la Degollá" que no és més que un coll entre dos muntanyetes i baixar per l'altra banda fins arribar a "Bajamar" que com el seu nom indica és un poble costaner, on fins i tot podem banyar-nos. Temps estimat per la realització: 1/1:30h.

Diu la cultura popular que els plannings existeixen per trencar-los i nosaltres no només vam trencar-lo, sinò que vam trencar-lo en bocinets micromètrics, vam cremarlo, vam enterrar-ho i per si de cas vam cremar també el lloc on el vam enterrar.

Pujem "la Degollá" i ens sentim tan eufòrics i plens d'energía que decidim pujar a un turonet proper per menjar-nos un entrepà. Dit i fet, allà estavem, gaudint del paissatge, l'entrepà i el litre i mig d'aigua que portavem. Bé, gaudint del paissatge fins que una intensa boira va començar a fer desapareixer tot allò que no estava al nostre turonet. La boira va despertar un rum-rum interior, un mal averany, però com que no va durar més de mitja hora, tot va quedar obllidat momentàniament.

Baixem el turonet, divisió d'opinions, algú vol pujar a un bosc que es pot intuir al cim d'una muntanya, algú vol caminar en direcció a l'altra muntanya, jo vull baixar a Bajamar (el rum-rum potser?). Al final no tinc clar qui va guanyar, ja que no vam fer cap de les tres coses.

Decidim enviar el nostre explorador per seguir el rastre, descobreix un camí i el seguim, o millor dit, comencem a seguir-lo ja que mitja hora després ja no hi ha camí. No podem tornar per on hem vingut per la dificultat del terreny (cal apuntar que vaig estar a punt de caure al buit, si no fos perqué un esbarzer va decidir arrapar-se a la meva cama esquerra frenant la meva caiguda) i el camí davant pinta dificil, però "Quien dijo miedo?". Allà estavem els 4 valents decidits a canviar el destí de les nostres vides.

Una altra idea genial, pujar al cim i mirar des de la posició elevada cap a on hem d'anar per trobar el camí! L'ascens és dificil però realitzable, això si, s'esgoten les reserves d'aigua. El Sr. Manu portava dues ampolletes petites, se'n guarda una com a reserva per si algú de nosaltres decideix morir per deshidratació.

Qui va dir que la idea de pujar era genial? des de dalt no es veu cap camí, els matolls i els cactus (ah! encara no us havia dit que el 80% de la vegetació eren cactus?) són prou atapeits per no deixar veure els camins. Ok, baixarem en direcció mar i ja trobarem alguna cosa, tot i que jo proposo trucar un helicòpter. Avaluem el descens, primera impresió: Descens impossible.

La Lídia ja es abaix (com ho ha fet? jo encara estic plorant en veure que no es pot baixar), deixo de preguntar-me com ho ha fet, segurament coneix els secrets del teletransport o té els poders de l'spiderman, o possiblement ni tan sols està passant i es tot una al·lucinació del meu deshidratat cervell. La mala noticia és que la Lídia crida des d'abaix que no hi ha sortida, s'ha de buscar un nou camí.

Les hores passen, el descens és un infern, el meu genoll es queixa, el Sergi em salva més d'un cop (i més de dos dotzenes). Rellisco, només queden dos opcions, morir-se o agafar-se a aquest bonic cactus que te unes espines de 10 centímetres. El cactus em sembla una bona opció. Un helicòpter, només demano un helicòpter. Quina set...

I així és com perduda ja tota esperança, havent acceptat que aquell dia seria el nostre últim dia a la terra sento un crit... la Lídia: Hem trobat el camí! Bravo, la primera bona notícia, com sempre, la bona notícia té la seva contrapartida que és que hem de donar la volta a una altra muntanya i baixar per l'altra banda... Tot plegat que estaria fent sinò un diumenge a la tarda? Estirat al sofà tocant-me els ous... Molt millor això de la supervivència... Endavant!

A partir d'aquí tot va ser més o menys normal, excepte que no vaig ser l'única víctima dels cactus infernals, la deshidratació creixent que afectava a més o menys tots els expedicionaris, etc...

Planning realitzat: Caminar per un caminet de terra molt accidentat (quan hi havia camí), amb un desnivell innacceptable passant per "la Degollá" que no és més que un coll entre dos muntanyetes pujar i baixar una primera muntanya, pujar i baixar una segona muntanya fins arribar a "Bajamar" que com el seu nom indica és un poble costaner, on no ens banyàrem. Temps real per la realització: 5/5:30h.

I així és com vam fer la nostra entrada triomfal a Bajamar, ningú va venir a rebre'ns, però al mòn real, els herois mai no son rebuts com a les pel·lícules.

The End. (Qui va dir que no podia fer tot això amb unes bambes d'skate?)

Nota 1: El Sr. Manu és el meu R3 (o el que és el mateix, el radiofísic que es troba en el seu tercer any de residència) i per això té el títol de "Sr.". S'ha convertit en el meu guia espiritual a l'illa, i no només em porta a patir a la muntanya, sinò que també em porta a bars heavys d'on sóc expulsat, a romeries etíliques, etc...

7 comentaris:

keleta ha dit...

En una paraula: "Pixapins"

dt ha dit...

Perdona, un pixapins no hagues fet ni la primera pujada, a més no hi havia ni pins per pixar, ni tauletes per menjar-se la "tortillapatatas"...

keleta ha dit...

Diras "tortilla de papas" no? jejejej

Bueno bueno, deixem-ho doncs en supervivents.... :P

mendu ha dit...

pixacaptus!!! juasjuas!! ;)

Victor ha dit...

jajaja, hi ha proves gràfiques del descens als inferns???
PD: et fan fora dels bars de heavys??? em falten dades....

dt ha dit...

No, no hi ha proves gràfiques, ningú no portava càmera aquell dia.
Del tema del bar, ja en parlaré, o no...

Jan Brugues ha dit...

joder tonir, es massa llarga la teva historia! pero la llegire...