NY Chronicles. Chapter 2: Jo a Bòston, tu a Califòrnia.

Finalment, tot i els intents del conductor de l’autocar, vaig arribar a Bòston. Allà, a part del fred, m’esperava el Jan. Com que vaig arribar com unes 3 hores i mitja més tard del que se suposava que havia d’arribar, ja era gairebé l’hora de sopar. Així que vam anar a buscar la Júlia i cap a un Vietnamita on vaig menjar un fideus fregits que estaven de puta mare, i en una ració com per alimentar un equip sencer de la NFL, però com que portava sense menjar res des de les 7 del matí ja em va anar bé. Després vam anar a fer un gelat (sí, amb el fred que fa un gelat , algun problema? ah! pensava...)

De camí a buscar la Júlia ens havíem aturat a comprar una ampolleta de vi, així que ara de tornada a casa la vam obrir i vam estar actualitzant-nos una estona, fins que ja no vam aguantar l’edat.

L’endemà vam anar a voltar per la ciutat de Cambridge, que es força maca tot i que pel que sembla a l’hivern es passa la major part del temps coberta de neu, cosa que és bonica, però poc pràctica.

(Vistes des de la finestra de l'habitació on vaig dormir)

(Parc que hi ha al campus de Harvard, amb la Gandi en primer pla)

(El riu. Punt. No puc aportar més informació. Però tot i així continuo escrivint. Però ja ho deixo.)

I com que això era un viatge exprés només quedava temps per dinar i anar cap a l’estació de busos, per tornar a NY. El tema és que “dinar” és una paraula prou curta, que és diu fàcil però que no resulta trivial sobretot quan és el dia d’acció de gràcies. Al final vam anar a un lloc que es deia “Biscuit” que feien Sandvitxos i em vaig fotre un de boníssim de salmó amb forratge i Philadelphia. Com que tancaven ens van regalar uns pastissets i per la compra d’un “Fruit Square” em van regalar un altre. Així que vaig marxar carregat de dolços.

La tornada, s’ha de dir que va ser força més directa que l’anada, o dit d’una altra manera, el conductor es coneixia el camí... i vet aquí que ja tornava a ser a NY i aquest cop per quedar-m’hi! (si més no uns dies...)

Tal com vaig arribar, vaig veure que la parada de metro que em convenia estava allà mateix i vaig baixar les escales una mica dubitatiu... em trobaria a Hellboy allà dins? O potser el Neo, qualsevol dels dos abans que el boig de Ghost que llençava llaunes...

Al final no em vaig trobar cap dels tres i el camí va ser força tranquil: tres o quatre tirotejos, dos apunyalaments i cinc violacions, sense comptar l’assalt al vagó que transportava els lingots d’or i l’aparició d’un Leviathan que l'únic que volia era preguntar per quin túnel s'arribava abans a la part alta de la ciutat perquè feia tard a una cita.

L’hotel va resultar estar també molt a prop de la parada de metro, fantàstic! (gràcies Jan per la recomanació a l’hora de triar hotel). Arribar, deixar bosses i a buscar lloc per sopar que això es la Big City!

Després de sopar vaig voltar una mica per les rodalies de l’hotel ja que estava força cansat i sabia que m’esperaven dies durs, així que vaig decidir tornar a descansar.

L’endemà començaria l’assalt a la Big Apple! Prepara’t NY que vinc!!!