NY Chronicles. Chapter 2: Jo a Bòston, tu a Califòrnia.

Finalment, tot i els intents del conductor de l’autocar, vaig arribar a Bòston. Allà, a part del fred, m’esperava el Jan. Com que vaig arribar com unes 3 hores i mitja més tard del que se suposava que havia d’arribar, ja era gairebé l’hora de sopar. Així que vam anar a buscar la Júlia i cap a un Vietnamita on vaig menjar un fideus fregits que estaven de puta mare, i en una ració com per alimentar un equip sencer de la NFL, però com que portava sense menjar res des de les 7 del matí ja em va anar bé. Després vam anar a fer un gelat (sí, amb el fred que fa un gelat , algun problema? ah! pensava...)

De camí a buscar la Júlia ens havíem aturat a comprar una ampolleta de vi, així que ara de tornada a casa la vam obrir i vam estar actualitzant-nos una estona, fins que ja no vam aguantar l’edat.

L’endemà vam anar a voltar per la ciutat de Cambridge, que es força maca tot i que pel que sembla a l’hivern es passa la major part del temps coberta de neu, cosa que és bonica, però poc pràctica.

(Vistes des de la finestra de l'habitació on vaig dormir)

(Parc que hi ha al campus de Harvard, amb la Gandi en primer pla)

(El riu. Punt. No puc aportar més informació. Però tot i així continuo escrivint. Però ja ho deixo.)

I com que això era un viatge exprés només quedava temps per dinar i anar cap a l’estació de busos, per tornar a NY. El tema és que “dinar” és una paraula prou curta, que és diu fàcil però que no resulta trivial sobretot quan és el dia d’acció de gràcies. Al final vam anar a un lloc que es deia “Biscuit” que feien Sandvitxos i em vaig fotre un de boníssim de salmó amb forratge i Philadelphia. Com que tancaven ens van regalar uns pastissets i per la compra d’un “Fruit Square” em van regalar un altre. Així que vaig marxar carregat de dolços.

La tornada, s’ha de dir que va ser força més directa que l’anada, o dit d’una altra manera, el conductor es coneixia el camí... i vet aquí que ja tornava a ser a NY i aquest cop per quedar-m’hi! (si més no uns dies...)

Tal com vaig arribar, vaig veure que la parada de metro que em convenia estava allà mateix i vaig baixar les escales una mica dubitatiu... em trobaria a Hellboy allà dins? O potser el Neo, qualsevol dels dos abans que el boig de Ghost que llençava llaunes...

Al final no em vaig trobar cap dels tres i el camí va ser força tranquil: tres o quatre tirotejos, dos apunyalaments i cinc violacions, sense comptar l’assalt al vagó que transportava els lingots d’or i l’aparició d’un Leviathan que l'únic que volia era preguntar per quin túnel s'arribava abans a la part alta de la ciutat perquè feia tard a una cita.

L’hotel va resultar estar també molt a prop de la parada de metro, fantàstic! (gràcies Jan per la recomanació a l’hora de triar hotel). Arribar, deixar bosses i a buscar lloc per sopar que això es la Big City!

Després de sopar vaig voltar una mica per les rodalies de l’hotel ja que estava força cansat i sabia que m’esperaven dies durs, així que vaig decidir tornar a descansar.

L’endemà començaria l’assalt a la Big Apple! Prepara’t NY que vinc!!!

NY Chronicles. Chapter 1: Neverending story

El viatge comença... un segon, pausa... fem-ho bé.

PREVIOUSLY ON RESILIENT’S JOURNAL... El que us parla, en un clar exemple de capacitat organitzativa, compra uns bitllets per anar al Wacken que surten de l’aeroport de Barcelona a les 6 del matí, obligant els nostres protagonistes a empalmar per poder agafar un bus a les 3 de la matinada. Arriben una mica tocadets per la birra a l’aeroport, l’alien sotja...

(Entra caràtula)

En una altra clara mostra de les seves habilitats, i per anar de vacances a New York, el sotasignant, compra un bitllet RDU-NYC a les 6:20h... que passarà?

Doncs que el despertador sona a les 3:45 a.m. (aquí no es porta això del rellotge 24h, les hores son “ei em” o “pi em”). Dutxa, roba i cap al cotxe... que encara he de conduir 30min fins a l’aeroport.

Com que deixo el cotxe a l’aeroport, m’han comentat que a prop hi ha un parking de llarga durada, amb unes tarifes molt baixes ($3.40/dia) i no sé ben bé on para, decideixo sortir amb un petit marge de temps.

El viatge fins al parking és increiblement fàcil, alguna cosa deu estar anant molt i molt malament a un altre punt de l’univers, ja que tant de karma positiu ha de rebentar per algún lloc.

Arribo al parking, una noia molt simpàtica em diu on he d’aparcar el cotxe, em dona una targeta i un diari i em deixa passar, em diu que quan aparqui, m’esperi a darrer del cotxe. Tal i com baixo del cotxe, un minibus de cortesia ja m’està esperant, així que pujo. Dins hi ha una dona i encara recollim al final de la línia d’aparcament a un altre noi. El conductor ens pregunta el terminal i sortim cap allà. En cinc minuts ja hi som... com deia, algú ho deu estar passant molt malament per compensar tot això.

A l’aeroport un cafe, aquest cop no vull correr riscos així que vaig a un starbucks, el pseudo-cafe-extra-de-sucre que produeixen no pot contenir vida alienigena. Em demano un capuccino, no sé que cony entenen, o que cony és un capuccino aquí però em preparen un capuccino frappé gelat. No és el que esperava... però d’altra banda és molt bo, així que avanti.

Ara a esperar l’avió.

El viatge fins a NY continua sense novetats importants, un cop allà he d’agafar un autobús cap a Boston, ja que vull anar a veure un amic meu. Jo arribo passades les 8 a.m. i el bus surt a les 11 a.m. no sé ben bé quant de temps porta arribar de l’aeroport a Manhattan ni com s’hi arriba exactament, ni com és el trànsit a NY a les 8 del matí d’un dimecres qualsevol i molt menys com és el trànsit a NY a les 8 del matí d’un dimecres vigilia de Thanks-giving day, així que agafo un taxi que em porti directament a la parada de bus.

En el trajecte en taxi, creuem Queens, veig la postaleta típica de l’illa de Manhattan des de l’altra riba amb tots els gratacels en primera plana, veig l’estatua de la llibertat de molt lluny, el pont de Brooklin, la 5a avinguda... osti!

Al final, ni la distància era tanta, ni el trànsit tan intens i arribo cap a les 9 a.m. i encara m’he d’esperar 2 hores!!! En aquests moments sòc molt conscient del fred que fa a NY... fa un fred que pela i ara entenc aquesta frase a la perfecció, just en el moment quan podia sentir la pell de les meves mans destrossant-se de tant de fred...

(Primera foto a NYC, per ferla vaig patir congelació total de les extremitats i em van caure tots 10 dits, per sort em van tornar a crèixer...)

Allà veig marxar el bus de les 9.15 a.m., que no vaig comprar perquè no estava segur de poder arribar-hi (hagués arribat molt just però hagués estat una triomfada). Esperant, començo a sentir com la meva salut m’abandona per moments sota l’efecte del fred... m’ofereixen pujar a un bus anterior al meu perquè hi ha seients lliures. Algú deu estar suant sang per pagar això...

Pujo al bus i la meva temperatura comença a recuperar-se. Tenim wifi i engego l’ordinador, què més puc demanar?

Per on començo? Podria haver demanat, no sé, un conductor nou, o jo que sé un tomtom com a mínim.

Bé anem per ordre, el bus creua NY, i veig el Central Park des de terra (ja l’havia vist feia una estoneta des de l’aire), veig l’estadi dels Yankees, el Bronx (etto é el Brons!) sortim de NY, fa un dia fred pero bonic, ep! ep! ep!, segur que em de tirar per aquesta carretereta de muntanya estreta i plena de ziga zagues?


El conductor, sembla haver sentit els meus pensaments, i just en aquell moment decideix entrar a el que sembla el pati d’un col·legi per girar cua, pels altaveus diu que s’ha perdut que torna cap enrera que ja ha avisat a la base... ok, més val adonar-se ara, que d’aquí una hora.

(Aquest pont cap el que ens dirigim sembla ser que no l'hauríem d'haver creuat, potser el meu subconscient ja sabia que li havia de fer una foto per les cròniques...)

Tornem cap enrera... decideixo que no hi confio gaire i aprofitant la connexió a internet poso el maps, no descanso fins a comprovar que anem per la carretera que toca, ara ja puc dormir tranquil i així ho faig després de navegar i xatejar una mica.

Quan em desperto, intento tornar a connectar, però la connexió wifi de l’autobús sembla no funcionar ara, el viatge representa que dura 4 hores, comptant que ens hem perdut a la sortida de NY, calculo que ens quedarà una horeta més.

Dit i... fet? No aquest cop. De sobte sortim de l’autopista i tornem a entrar en sentit contrari, el conductor no diu res, però això fa una pudor que mataria un gos policia de sobredosi de sospita. Miro el número de la carretera i ni de conya sembla ser la que hauria de ser. El conductor s’ha perdut, aquest cop ben perdut. La gent a l’autobus comença a remugar. Estic fent un curs intensiu d’exclamacions en anglés, des del “ r’you kiddin’ me!” fins el “fuck my life!” passant per tota la gamma. Un senyor que diu portar 20 anys fent aquest trajecte creu que hem d’agafar la I84E (aquesta informació va encriptada dins d’un seguit d’exclamacions irades)

Una bona estona despres som a la I84E. És casi la hora teòrica que hauriem d’arribar així que decideixo avisar el Jan per a que no vingui a buscar-me, aprofito per dirli on som i m’informa que encara som a 2 hores de Boston... ara me n’adono... o algú no ho estava passant tant malament abans o ara hi ha algú amb un cop de sort inesperat a l’altra punta de la galàxia...

Una mica més endavant pàrem a una especie d’area de servei, el conductor continua sense parlar, però obre les portes, la gent es llença a una especie de restaurant mexico-texà, jo realment espero arribar a una hora que pugui sopar a Boston, així que fent un exercici de fe extrema, m’expero a l’autobús.
La gent torna a pujar al bus i algú comenta que esperarem un nou conductor. No sabem si han acomiadat el nostre o si les llàgrimes de la desesperació no el deixaven conduir... tinc el cor dividit. Una part de mi no vol esperar al nou conductor, des d’on ve? des de Boston tardarà una hora...i si el nostre fa un últim intent? Però una altra part de mi em diu que si deixem que ho torni a provr potser apareixem al Canadà, que més val esperar una mica ara i arribar a Boston en algún moment.

Finalment, el nou conductor arriba molt ràpid, el porten a un cotxe de l’empresa que s’endurà el nostre conductor, té cara de bona persona i tot i que ens està marejant per tot el país em fa una mica de pena, espero que no li fotin fuetades, i sobretot que no l’acomiadin el dia d’abans d’acció de gràcies, ja que semblaria el guió d’un bon drama de l’antena 3...

El nou conductor sembla saber el que fa, i sobretot on està l’accelerador. Ens porta ràpidament fins a Boston (en aproximadament una hora més). Arribem més de dues hores tard, alguna cosa em diu que he fet un mal negoci pujant a l’autobús que sortia mitja hora abans del meu... les matemàtiques poden ser molt cruels, sinceres però cruels.

Però bé, el que compta és que ara soc a Boston, em trobo amb el Jan i anem cap a casa seva. Però això es part d’una altra història...

Gràcies per la propina

Abans de venir als EUA ja havia sentit parlar sobre el tema de les propines però tot i així era un tema que havia classificat a una habitació perduda al fons a la dreta a la biblioteca del meu cervell i quan vaig arribar aquí no ho tenia gaire present... Tan és... a la poca estona de estar a terra ja vaig tenir una actualització de memòria...

A la primera entrada ja vaig explicar que vaig fer escala a NYC amb canvi d'aeroport inclòs i que vaig agafar un taxi. El taxi tenia una pantalleta enganxada a la part de darrera del seient de davant on anaven passant anuncis, així que vaig preferir mirar per la finestra i veure el paisatge.

Quan estàvem arribant a la terminal de l'aeroport, el conductor del taxi es va equivocar de carril i va haver de girar cua, i just en aquell moment va aturar el taxímetre. Igual que els taxistes de Barcelona (IRONIC MODE OFF). Mentre feia això em va preguntar si pagaria amb targeta o amb efectiu, i jo li vaig dir amb targeta, i em va dir, "Ok, ves fent", i és clar jo amb cara de pollastre empanat i em diu, "A la pantalla!". Així que miro a la pantalla on abans posaven els anuncis i veig que posa, "Seleccioni l'import de la propina", i hi havia uns quadrets que posava 20%, 25%, 30% i un teclat numèric on posava, "o introdueixi manualment l'import". Com que no tenia ni idea de quant se li dona a un taxista de propina i els 5.6$ que representaven el 20% ja em semblaven bé (i vaig pensar que si li havien assignat un quadret és perquè era una quantitat habitual), vaig triar aquesta opció. Vaig passar la targeta allà mateix i vaig baixar del taxi tot donant-li voltes a la informació que el meu cervell estava desclassificant a marxes forçades... la neurona bibliotecària anava fent corredisses amunt i avall buscant unes carpetes que de ben segur estaven sota una capa de teranyines.

Ja a l'aeroport de La Guardia quan vaig entrar a la botiga a comprar una ampolla d'aigua, tot eren mirades de suspicàcia... "se'n donarà aquí?", però un estudi sobre el terreny dels clients que tenia a davant em va fer adonar-me'n que no, allà no.

Quan vaig arribar a l'aeroport de Durham, vaig preguntar si hi havia un bus i em van dir que sí, a les 18:30, cosa molt útil ja que el meu avió va aterrar passades les 19h, i que les alternatives eren o taxi o Super Shuttle, tot i que ja em va advertir (com fent publicitat subliminal) que el Super Shuttel seria molt més barat.

Vaig buscar el mostrador del Super Shuttle i em van cobrar 19$ (el taxi crec que anava sobre els 40$) i em van fer esperar a que vingués la furgoneta. Quan va arribar un senyor que de ben segur era el Brotha de Shaquille O'Neal, va carregar la meva maleta i la d'un altre senyor i ens va fer pujar. Una nova preocupació... de camí cap a l'hotel vaig estar rumiant sobre el tema de la propina, i és que ningú amb una mica de seny voldria guanyar-se l'enemistat del bessó del Shaq... vaig pensar que el només portava un bitllet d'un dolar (i em semblava que potser era una misèria) i els altres eren de 5$ cap amunt. Decidit, li'n donaria 5... i així va ser, i per la cara que va fer estava bé. Visca!

L'endemà quan sortia de la dutxa, vaig recordar una conversa amb el meu germà de quan havia vingut als EUA. Em deia que a les que netegen les habitacions (no és que sigui masclista, però en aquest cas eren dones) se'ls hi havia de deixar propina. Així que em vaig trobar en la mateixa situació que la nit anterior i vaig tornar a deixar 5$. I en aquest cas potser era una bona propina, ja que em van deixar el doble de tovalloles i el doble de sabons. Que n'aprenguin! Que la fama dels catalans és immerescuda!

A la nit, força capficat amb el tema, vaig buscar a internet i vaig trobar una pàgina (aquí) on et donen unes normes bàsiques i per alegria meva, no havia estat molt desencaminat fins al moment. I molts pensaran que és una tonteria, però aquí s'ho prenen molt en serio el tema de les propines!

Bé, segona actualització en dos dies... el meu blog està que no s'ho creu... però bé ja vindran dies de no actualització!

El dia d'avui el tenia pensat de manera diferent a com ha estat però, ni millor ni pitjor. En principi volia fer una mica d'exploració del la zona però ja veureu...

Al matí m'he llevat per anar a veure l'habitació que em llogaven, el noi s'oferia a venir-me a buscar però he decidit que si havia de desplaçar-me en bus, el millor era intentar d'arribar jo sol i així també veia les distàncies i els temps que hi havia.

He trobat la parada de bus molt fàcilment, el bus no ha tardat gens en arribar i un cop dalt, he vist que el 90% dels usuaris eren negres, no sé si hi ha correlació o no, però a mi m'ha sobtat. Després ha vingut la potra del dia, perquè no tenia molt clar quan havia de baixar però com que el noi m'havia dit que eren uns 15 min de bus, quan m'he rallat i he pensat que portava 15 minuts, he tocat el timbre i he baixat, i just era la meva parada!!!

Res us penjo una foto del camí de la parada fins a la casa.


La veritat és que tota la informació era completament certa i de la parada fins a la casa hi havia uns 5 minuts. Temps total de l'operació 20 minuts. Fàcil. I com que ha estat tan fàcil he arribat 45 min abans de l'hora prevista així que he trucat al noi per fer-li saber que ja era allà però m'ha sortit el contestador i mentre esperava, he vist això... (si feu click a la foto s'ampliarà)

Doncs sí! Són dos cèrvols (no hi entenc gaire però semblaven mare i fill/a) i estaven a la porta dels veins de la casa que anava a veure, menjant l'herba que hi havia al voltant de la bustia! I bé també hi havia infinits esquirols (no els de les vagues, sino els de xip i xop) però no he provat de fer cap foto pq amb el mòbil, sense zoom, és impossible.

I res, la casa prou bé, i al final he decidit fer el tracte, tinc la habitació que seria al soterrani, pr com que fa desnivell te porxo :) Ah! i confirmat, tot és com a les pelis, la porta del soterrani està sota l'escala, té l'aparença de porta de soterrani, les escales són com a les pelis, la diferència és que hi havia dues habitacions i un bany tot molt arregladet i tal.

Per signar el contracte m'ha portat al típic lloc americà on t'asseus a la barra i passan a omplir-te la tassa de café, també com a les pelis, només faltaven el sheriff i la parella de lladres i ja hagués estat la llet. He esmorzat una mega truita de 3 ous amb nosequantes coses de farciment, tot i que jo no diria que era esmorzar, ja que eren les 12h (tot i que ell m'ha dit anem a esmorzar, i el que he pres es deia Breakfast) La qüestió és que l'esmorzar m'ha dirat tot el dia i és que el meu fetge no està acostumat a aquestes coses.

Total que xerrant, xerrant he dit que jo llogaria un cotxe però que era car, i ell m'ha dit que si en comprava un, ell me'l recomprava i m'ha dit que em passaria a buscar a la tarda per anar a veure cotxes... jo he marxat a l'hotel amb el convenciment que no compraria cap cotxe, i que només aniria a mirar no fos que hi hagués una ganga.

Així que de sobte truquen a la porta de l'habitació i em diu que ha estat pensant, que ell compra el cotxe, que jo pagui només una part i als dos mesos ja se'l queda ell. No sé si tinc por...

D'aquestes arribem al típic lloc on tenen infinits cotxes i uns quants tios que intenten vendre't el que sigui. Si hagués vingut uns quants anys més tard potser hi hauria robots que exploten quan els hi fas una oferta, però per ara no.

Bé, també venia cotxes nous, i aquí un exemple...

I res, aquest és el meu cotxe...


Com? Que no ho havia dit? Sí! Al final tinc cotxe! Un civic coupé del 2001... i amb canvi manual!!! Total que ni bus ni res... amb cotxe!

I amb això he perdut tota la tarda. Aquí tanquen tot a les 18h, així que després d'això cap a l'hotel i poca cosa més, perque ja es feia fosc i demà toca paperassa i feina :s

Destinació: Durham

Això ja és la reorientació definitiva del blog... oblideu-vos de les Canàries, això és molt més lluny... tant com creuar l'Atlàntic!

El meu viatge comença com tots els viatges... amb ganes d'anar al WC... però deixant de banda els aspectes fisiològics i saltant una mica endavant en el temps, ens situem a un Boeing 767 de la companyia Delta Airlines en trajecte Barcelona-New York (JFK).

Aixó doncs, comencem per aquí. El record que tenia del meu últim vol intercontinental (últim i únic fins aquest matí) era que l'espai entre seients era més petit, així que primera sorpresa agradable: m'hi cabien les cames sense necessitat d'extreure la Nadia Comaneci que tothom porta dins... Segons sorpresa agradable, la llista de pel·lícules tenia com a mínim 5 títols fàcilment visionables i d'aquesta manera el vol s'ha reduit a 3 pel·lícules: Kick-ass, Predators i Prince of Persia... em guardo per la tornada (si és que d'aquí dos mesos encara aguanten) A-team i The losers. Per cert, el pollastre del menú del migdia és el mateix que vaig menjar fa 5 anys quan vaig anar al Japó (quan dic mateix vull dir mateixa recepta, no que sigui un pollastre putrefacte de fa 5 anys...)

En aquestes arribo a New York. Em feia una mica de por, ja que el vol fins a Durham sortia des de l'aeroport de La Guardia, el que implicava que havia de passar el control d'inmigració, agafar la maleta, control d'aduanes, desplaçar-me, facturar, en 3 hores i mitja. Al final, com que hem arribat abans de l'hora, i tot plegat, resulta que m'ha sobrat més d'hora i mitja... Els controls, doncs com sempre, papers, nervis... però al final tot correcte. Això si... una desorganització impressionant per sortir, i he de dir que m'ha sorprés perquè per algún tipus de rentada de cervell cinematogràfica, pensava que aquí serien una mica més civilitzats que allà, i ha estat pitjor! Finalment he sortit i cap a La Guardia! El desplaçament entre aeroports l'he fet en taxi, siiiiiii!!! un d'aquests grocs de les pelis!!! a més era un ford més llarg que un dia sense pa...

En poso una segona, però com que són fetes amb el mòbil, la manca de llum, etc. es veuen força malament (i mogudes)


Des del taxi he fet una quan anava per l'autopista... pels cartells sembla ser que això és Queens (no és aquí on vivia la nany?)


I pels que encara pensin que m'ho invento i que he fet unes fotos als micromachines que encara tinc per casa i a una casa de la barbie de la meva neboda, penjo una prova de que estava circulant direcció La Guardia a NY.


Un cop a La Guardia un senyor molt simpàtic, que m'ha vist amb cara de guiri, m'ha dit que si no deia al mostrador que venia d'un vol internacional em cobrarien 25$ per facturar la maleta (que vinguin els de Consum també aquí!). La resta ha estat esperar durant més d'una hora per embarcar a un vol mig buit (no sé si arribava al 10%) en un avió una mica cutre i amb reducció de plantilla... Dues hores dormint!

I en despertar, un cop a Durham, he agafat un Super-shuttle que m'ha portat fins l'hotel i això és tot.

Bé, la prova definitiva que sóc als EUA, és el tamany d'aquest llit...


No sé si es pot apreciar a la foto però fa 2 metres d'ample! ara entenc perquè li diuen King Size! Em sembla que aniré a provar com va... un altre dia ja us parlaré de les propines... que avui he tingut ja dues experiències però vull recopilar informació.

Fins aviat!

Wacken (i part 2)

Wackeeeeeen! (kacken o los chicos del maiz)

Woaaaaaaaa!!! Ens despertem força d’hora cortesia de la calor que fot a dins del cotxe, jo contra tot pronòstic estic de putíssima mare, no tinc mal d’esquena i estic prou descansat per haver dormit 4 hores a un cotxe després de més 48 hores sense dormir. Els meus companys d’habitació no tenen la mateixa percepció respecte a l’esquena, així que he tingut sort. Ja sabia jo que dormir amb els peus a sobre el volant en posició com si anés a parir era una molt bona idea.

Decidim anar al poble a buscar un súper i comprar alguna cosa per esmorzar i si de cas tornar a provar d’anar cap a Hamburg a buscar una tenda. Quan arribem al super, comprem les tipiques coses d’acampada: embotit, formatge, bimbo i nutella! sucs, uns capuccinos i... que és això que veuen els nostres ulls? tendes??? ok, espera... a un súper de poble (poble de 2000 habitants) tenen tendes de campanya? és clar això és el Wacken! Cal dir que són unes tendes de 2 persones, però després de totes les penúries que hem passat ens semblen suites del Ritz...

Amb el plaer que dona la feina feta tornem cap al camp base i esmorzem una mica. Deixem això de muntar les tendes per més tard perqué decidim anar a veure el concert de Orphaned Land que comença a la una del migdia. És un dels concerts que portava al cap per veure i cal dir que el directe està molt bé, això sí, fot un solano que flipes. Qui ho havia de dir que estaria suant com un porc a Alemanya... crec que ens cremarem una mica...

Després del concertillo, anem a fer una Franziskaner i decidim tornar a la zona d’acampada per dinar, muntar tendes i ja veurem que més.

Quan arribem allà muntem les tendes, i oh! sorpresa! jo estava acostumat a les tendes amb dues capes, el bloc de l’habitacle i la lona protectora per sobre... aquestes tendes tenen una única capa (esperem que sigui impermeable) i un petit quadradet d’un pam per cobrir el “respiradero” del sostre. Mirem el cel amb cara de súplica, si us plau que no plogui, no dessitjem posar a prova les tendes... oi que no?

A la que ens despistem, el Manu s’ha acoplat amb els seus amics i els està gorronejant truita i nosequé més, nosaltres tenim un pla. Malgrat que els amfitrions ens ofereixen quelcom per menjar, la Lídia i jo decidim anar a una botiga a veure si podem aconseguir algún àpat saludable. Ens indiquen com arribar a un súper diferent del d’abans i ens posem en camí.

De camí a la botiga passem pel pati d’un domicili particular que els propietaris han habilitat com a bar, WC i dutxa, i és que a aquest poble fins i tot els veins es munten els seus negocis pensant en el festival!!! També tenim l’oportunitat d’apreciar l’arquitectura local, molt xula tot sigui dit. Un cop a la botiga fem una compra de puta mare, el menú serà amanida d’enciam i tomaquet, amb pastanagues, poma, salmó i formatge feta, nyam!

De tornada cap al campament veiem una cosa curiosa... a un jardí ajaguda com si fos el gos de la casa hi ha una vedella, vols dir que enlloc de gossos tenen vaques? és per això que el poble es diu Wacken? ens quedem amb el dubte...

De tornada a les tendes ens preparem l’amanida, cal dir que som l’enveja del veinat :) si és que quan hi ha nivell, hi ha nivell...

Amb l’estòmac ple, és hora de tornar a pensar en l’àlien, decideixo que vull fer un desnonament forçat, costi el que costi, per la cara que fa la Lídia crec que també té una idea semblant... els amics del Manu ens parlen d’una especie de paradís pels àliens, molt a prop d’allà, hi ha una plantació de blat de moro, de manera que entre les plantes no et veuen i pots recrear-te en l’art de fer figuretes de fang sense que ningú no et molesti. Decidim anar-hi carregats amb paper, perqué una cosa es cagar a la natura i una altra no fer ús de les comoditats de la vida moderna.

A l’entrada de la plantació ens separem, decidim caminar en direccions oposades, i allà ens posem... a la sortida la sensació torna a ser la de les vegades anteriors, sembla ser que això ja s’esta convertint en una rutina...

Doncs res, haurem de conformar-nos amb un àlien que també vol gaudir del heavy.


Meeting Met

Mirem els horaris i ens fem un planning de concerts:

19:15 Kamelot
20:30 Arch enemy (ho sentim Tarja escollim la violència :p)
21:45 Grave Digger

I després ja veurem...

Anem tirant cap a la zona zero i de camí fem birra, i també decidim voltar per les botigues medievals on ens enamorem de mil coses diferents: espases, escuts, dagues, capes, etc... uffff què n’és de dura la vida del friki!!!

Anem a veure Kamelot, que ja havia començat quan entrem, però bé encara tenim temps de gaudir de bona part del concert, birres, concert d’Arch Enemy (brutal) quina cara de boja que té la paia... com per trobar-la a un carreró fosc i dir-li alguna floreta...

Després d’Arch Enemy decidim sortir a trobar els amics del Manu que estan al Biergarten de davant de la zona concerts, així que Grave Digger el sentirem de lluny. Allà al Biergarten coneixem un element local, bé no xerra gaire així que simplement compartim espai vital, tanmateix és prou divertit veure’l, i a més porta un barret de llana amb unes antenes que fa que sembli en Satanàs Cor Petit :)

Allà asseguts comença el festival de fer caure la birra, començo jo de la manera més estúpida llençant la Franziskaner que m’acabava de comprar... tot i que la Lídia i el Manu és solidaritzen amb mi i no deixen que passi set... Tot i així el Manu en una mostra de companyerisme sense límits, i per tal que no em senti malament, decideix llençar a terra una gerra d’un litre de birra del Kike que no feia ni 10 segons que era a terra, tot això al crit de: “vigileu no feu caure la meva birra!”

Una estona més tard anem a buscar unes hamburguesses i és que estant tan a prop d’Hamburg bé havíem de mejar-ne, no? Havent sopat, més birres i el descobriment de la nit, el Met (hidromel, vaja...) ostia que entra bé! Eps! para, para... això em sona, el meu sentit aràcnid em vol dir alguna cosa, si? a sí, em recorda que això sembla ser com la barreja de Patum, dolceta, entra bé, però té més perill que el bateig d’un gremlin... Decideixo fer callar el sentit aràcnid amb un glopet de Met, mmmmm, què és bo!

Ens asseiem a acabar-nos el Met a una taula del Biergarten amb tots els amics del Manu i, allà començo a sentir una escalforeta interna que va pujant des de l’estòmac, això deu ser el més semblant a la poció màgica de l’Astèrix...

El temps comença a no ser ben bé un flux lineal i homogeni, les converses són animades i el Manu sembla ser que no aguanta molt bé el Met, ell diu que el Kike el mareja... no sé... t’has begut el Kike?

La Lídia i jo anem a fer un riuet amb l’escalforeta del Met animant el nostre cos, i de tornada, anem a seure? què collons! anem al concert que això que sona sembla ser de putíssima mare!

Entrem i anem cap al concert. D’acord, algún observador extern podria determinar que molt bé, molt bé no anavem, anem saltant i ballant com si fossim elfs sortint de festa (o com el Pedro i la Heidi? tan és...) la música és collonuda, o millor. Ballem poseits per esperits d’antics vikings, segur que anaven dins del Met... En algún moment arriba més gent i se’ns afegeixen, però sembla que ells no senten aquesta comunió amb la música... pitjor per ells!!!

Més tard, acaba el concert i pirem cap a la tenda, esperem que continui dreta... El camí és més fàcil quan ja l’has fet amb llum del dia, així que hi arribem sense gaires problemes. I allà fem una mica de xerrera tots plegats abans d’anar a dormir. Un cop al sac, balanç del dia: Perfecte!!! Això es el Wackeeeeeeeeen!!!


Being human

L’endemà en llevar-nos anem a comprar aigua al super i a treure pasta, per comprar algúna coseta del Wacken. Ok, abans faig una visita a la plantació de blat de moro... però cal dir que aquestes 24h no han fet gaire bé a la plantació, i avui sembla un camp de mines... el resultat no cal que ho digui, oi? Continua guanyant l’àlien...

Per començar la jornada musical anem a veure els Caliban i a la tornada cap a les tendes parem a comprar: samarreta de rigor i una tovallola (que necessitava per poder dutxar-me) amb una inscripció en alemany que diu: “Dutxar-se no és Heavy Metal” i un senyal de prohibit dutxar-se. Seeeeeeeee!!!

Tornem al campament i anem a les dutxes que havíem vist al jardí d’una casa particular el dia anterior. Allà hem de compartir entre els tres, un pot de xampú i un de sabó. Cap problema, així és més divertit. Sota l’aigua de la dutxa i a mesura que la bruticia anava marxant, cada cop em sentia més i més humà, menys heavy metal? no ho crec, perquè en el fons, els heavys també portem un humà a dins (i alguns un àlien)

Sent persones, tornem al campament i fem el dinar, avui se’ns suma el Manu que també vol menjar sa, així que repetim el menú del dia anterior: amanida especial wacken. Amb totes les mandangues acabem dinant a les 5 però els nostres biorritmes han baixat molt, ens movem que sembla que anem fumats, deu ser el relax de la dutxa, estem de puta mare. Aprofitem aquest bon rotllo per fer una promesa: l’any vinent hi tornem! Segellem la promesa donant-nos les mans, això s’ha de complir eh!

A tot això, és casi l’hora del concert d’Stratovarius (19:30h) i anem tirant, també hi arribem amb el concert començat. Després d’ells, ens allunyem una mica dels escenaris per fer una birra amb la calma i de fons sentim els Edguy.

El dia anterior, quan vam comprar el Met, havíem vist que hi havia una beguda que és deia Blut (vi amb licor de cirera), així que decidim comprar-nos un got compartit per tastar-ho. Collons que és bo!

Decidim anar a veure els Immortal perqué tant a la Lídia com a mi ens sonaven molt però no els acabavem de classificar... ok, ja els tenim classificats, black xungo... vols dir que han canviat de cançó? o és que les 10 últimes eren clavades?, no sé, anem a veure que fan a l’altre escenari. Blut pel camí. Resulta que a l’altre escenari tocaven Candlemass, de puta mare, no els coneixia i va ser una sorpresa agradable, me’ls apunto!

Sortim a sopar a ritme de Soulfly i tornem als concerts, per veure els Tiamat que també ens sonaven però no sabíem ben bé com era... fem més Blut mentre esperem, i quan comença el concert, la Lídia i jo descobrim que ens agrada, el Manu en canvi opina just el contrari... tanmateix hem de reconeixer que és música per fumats, potser no és el paradigma de la festa... oh, oh! és això pluja o m’has escopit?


Sleeeeeeeeping in the rain!

Doncs sembla ser que era pluja. Si algú tenia curiositat per saber si les tendes eren impermeables, el destí ens dona l’oportunitat de comprovar-ho. Com moles eh, destí!

La pluja, l’ànim del Manu i el mal estat de forma de tots tres fa que decidim tornar a la tenda, així que comencem a fer camí, tot pensant en si tindrem tenda o una bossa daigua gegant... home, sempre podem dormir al cotxe! :D

Al campament ens adonem que tot i que no és que es pugui definir com a impermeable, el coeficient de permeabilitat és molt baix, així que sembla que podrem dormir a la tenda, tot sigui que no ens despertem a mitja nit submergits a l’aigua...

Un cop dins dels sacs i donada la longitud de la tenda ens adonem que el cap toca amb la tela i que la tela està tota humida, així que sembla ser que dormirem mullant-nos el cabell, poc, però, serà suficient per agafar una neumonia? ja ho veurem...

Cap a no sé quina hora arriben els col·legues del Manu, fan més soroll que una patrulla d’orcs anant de borratxera, posen la música a tota llet fins que s’adonen que estavem dormint... estavem... Però bé el somni torna... això és la última nit, demà marxem...


Exodus

El Manu està entestat en despertar-nos, i ho intenta amb totes les forces de 9h a 10h, sort que la nostra voluntat és ferma. Collons Manu! Deixa’ns gaudir d’aquesta estoneta!

En llevar-nos, comencem a recolllir ja que ens han dit que hi haurà caravana, i és que 80mil persones marxant del Wacken no és cap tonteria, així que tot i tenir el vol a les 19h, decidim que més val marxar d’hora i dinar per allà.

Un cop recollit tot decidim fer una última excursió a veure si podem comprar un parell de coses que ens quedaven pendents, el campament està mig deshabitat, algunes parts semblen zones de guerra després d’un bombardeig. Hi ha un degoteig de cotxes marxant. Sembla ser que sí que és el final...

La poli controla el trànsit i no ens deixa anar cap a on volem, així que ens obliguen a fer unes quantes voltes per tornar a trobar-nos amb els amics del Manu, ja que dormirà a Hamburg amb ells i ens han de guiar fins a l’hotel. Finalment els trobem i comencem a tirar. Realment hi havia caravana, tardem unes horetes en arribar a Hamburg. Un cop allà decidim anar a dinar a l’aeroport, el Manu ens acompanya però decideix que no li agraden les opcions de l’aeroport així que marxa amb el cotxe.

El viatge acaba com va començar, la Lídia i jo a l’aeroport però en trajecte invers. Decidim dinar a un japonés (no hi havia cap mena de dubte sobre aquest punt). Demanem un variat de sushi i sashimi i un extra de maki sushi de salmó, per acompanyar-ho unes Erdinger de mig litre. Això es vida!

Abans de pujar a l’avió farem un últim intent de desfer-nos de l’àlien i és que no volem repetir l’experiment de la presió i l’acceleració del viatge d’anada. Aquest cop sembla ser que tenim un éxit parcial, qualsevol cosa per petita que sigui és un gran avenç.

Resulta ser que al final anem una mica justets de temps, així que ens afanyem en anar cap a la porta, esperem no tenir cap contratemps. Ens dirigim cap al control de policia (nova menció especial a les botes de la Lídia) i... alto! achtung! hi ha algo moooooolt perillós a la bossa de la Lídia. Ja et vaig dir que deixessis la dinamita! No se t’haurà ocorregut agafar els dos farcells de coca, oi? Bé espero que no sigui la kalaixnikov, ja saps que li tinc molt de carinyo...

Al final l’arma de destrucció massiva que transportavem va resultar ser un pot de desodorant que havíem comprat al wacken (sí, que passa? als heavys també ens mola fer bona olor a part de dutxar-nos!) Solucionat el problema (el tio també obliga la Lídia a llençar el xampú) anem cap a l’avió.

El vol de tornada a Munich és més tranquil que el d’anada, intestínicament parlant. Sortim amb una mica de retard, i allà a Munich haurem de fer canvi de terminal, però cap problema si pensavem que teníem el temps just, per aquelles coses de la navegació aèria, el vol Munich-Barcelona també té retard. I per retard, el del paio de la cafeteria de Munich, que ens diu que no podem seure que estan tancant, i l’hora que ens passem esperant l’avió també ens la passem mirant com no estava tancat... bé ell s’ho perd, ens hauríem deixat uns quants calerons en birres...

Finalment agafem l’avió cap a Barcelona, el final del viatge és a prop, però a l’avió ens espera una última sorpresa (aquest cop agradable). Quan ens donen el sopar, ens demanen què volem per beure i amb una mica de timidesa dic “Bier?” i ens treuen dues mitjanes! Visca!!! Birra gratis!!! I així més contents que un gíngol fem el nostre últim kacken-brindis a l’avió.

Allà a Barcelona ens esperen el Tumi i el Galo, que serà el meu salvador proporcionant-me un sostre sota el qual dormir (he d’estar molt agrait a tots dos). El Tumi ens porta amb el cotxe a cal Galo i allà ens separem. El comiat és una kacken, els comiats sempre ho són.

Good bye Wacken.

La resta del meu viatge no té res més, Cal Galo-Sants-Aeroport-Tenerife. I així és com van passar les coses, o si més no com les recordo, i com seran estudiades en el futur en les escoles de tot el món.

Wacken (part 1)

Big city nights

El meu viatge comença a Reus, tot i que abans de continuar hauria d’aclarir que dir Wacken, es dir el nom d’un dels dessitjos que m’acompanyen des dels 17 o 18 anys, així que en el fons aixó és el viatge d’un somni!

Com deia tot comença a Reus, estació de trens, he quedat amb la Lidia a Sants cap a volts de les 20:00h. El viatge a Barna com tants altres que he fet... tot i que aquest cop era per anar al Wackeeeeeeen!!! (he dit ja que era un somni?). Així que arribo a Barna (Mordor?) cap a les 20:00 i allà em trobo amb la Lídia i el Tumi, anem a xerrar una estoneta a la gespeta... i a buscar un lloc on prendre una birra. Anem al Bar del Centre, lloc de trobada d’altres époques... fem un soparet, tornem a Sants a buscar l’equipatge de la Lídia, ens acomiadem del Tumi, i ara què?

Doncs considerant la gran tasca organitzativa que envoltava l’esdeveniment, cal parar atenció als horaris dels avions

Sortida: 6:10 a.m. (és a dir, hem de ser a l’aeroport a les 4:10 a.m.)

Com que la meva gran capacitat trobant horaris bons pels vols fa que el transport a l’aeroport no sigui una trivialitat veiem que l’únic transport vàlid (descartem el taxi) és el nit bus, que haurem d’agafar a... (redoble) les 3 de la matinada! Visca!!!

Començarem el nostre viatge anant a fer unes birres fins les 3!!! Dit i fet, així que anem a l’ovella negra de Catalunya, on ens fotem dos gerres de mig litro de birra per barba (ningú està dient que la Lídia tingui barba... que la gent es molt maliciosa...) fins que anem a la recerca de l’aeroport.


Aliens a l’aire

Una mica tocadets per la nit agafem el bus, arribem a l’aeroport, agafem les targetes d’embarcament, passem el control de policia (menció especial a les botes de la Lídia ;p) i anem a fer un acte tan trivial habitualment, com decisiu aquest cop... Anem a fer un café!

Sabem que al llarg de l’història gran quantitat d’esdeveniments importants hauran passat a l’entorn d’un café; decisions polítiques, reunions clandestines, conspiracions, etc... aquest cop, el que va marcar el futur de les nostres vides va passar a l’entorn del café, en el sentit més estricte del terme entorn, quan l’entorn del café era els nostres estómacs...

Fet el café, cap a la porta d’embarcament, on apareixen els primers simptomes... ui, quin sorollet més estrany que tinc a la panxa... ui jo també... (espera’t i veuràs...)

Agafem l’avió... tothom que hagi volat sap les sensacions provocades per l’acceleració en enlairar-se, i també com és poden notar els canvis de presió. Doncs bé, nosaltres com a rates de laboratori, anem a provar els efectes de l’acceleració i els canvis de presió, sobre l’aparell digestiu sota els efectes d’un café d’aeroport... no cal comentar més...
Cap dels dos ens vam atrevir a anar al wc... no fos que una turbulència ens fes cagar a sobre (i no de la por), potser va ser el segon error consecutiu (i no va quedar lliure de conseqüències).
Les nostres panxes, infectades per un alien de cafeteria no paraven de fer punxades i recargolades, i així arribem a Munich, on fem el transbord en un petit marge de temps, evidentment no vistem el senyor Rocken... per acabar-ho d’adobar just pujar a l’avió ens diuen que desembarquem tots que hem de canviar d’avió...

Cal dir que el vol Munich-Hamburg, va ser un autèntic infern tot i el plàcid pilotatge del comandant de Lufthansa... el problema el tenia dins... i pel que sembla, estava disposat a quedar-se.

En aquest vol, una promesa ferma, quan arribem a Hamburg, el primer que farem és anar al Decathlon a comprar la tenda de campanya (ja que vam preferir no carretejar-la per la nit barcelonina) i fotre una cagarada com una casa de pagès als seus wc... totes les ciutats mitjanes tenen un decathlon, oi?


Chasing Decathlon

Arribem a l’aeroport d’Hamburg, si bé el mal de panxa és gairebé insuportable, una preocupació més gran ocupa la nostra atenció, trobar una tenda de campanya, necessitem tenir un lloc on dormir, el dia és plujòs i la nit Wackenera sembla que serà fresqueta, així que en baixar de l’avió anem a buscar el cotxe de lloguer i cap al Decathlon (ja!)

Arribar a Hamburg no és cap problema, orientar-se dins d’Hamburg i no anar a petar a una autopista sense voler, ja és un altre tema, trobar el Decathlon, missió impossible.
Deixem el cotxe a un parking (clavada al canto) i decidim seguir buscant a peu, preguntem a la gent d’allà (molt amable per cert), ningú sembla reconeixer la paraula Decathlon. Quin mal de panxa!

Rebem ajuda des del camp base, el Tumi ens busca a google l’adreça del decathlon, ens la envia tant en text com el mapa de google, així no ha de ser dificil...
No trobem la manera d’arribar, el mal de panxa segueix amb nosaltres, algú ens busca informació al mòbil, ens indica com arribar, sembla una línia recta, decidim anar-hi amb el cotxe i comprovem que les linies rectes son relatives (no havia dit algo així el senyor Einstein? doncs hauria d’haver-ho fet!) això no rutlla... estem perduts. Les lleis de la física no semblen funcionar a Hamburg. Fantastisch!

Ens aturem a una botiga d’esports, no tenen tendes, però mobilitzen un exercit de dependentes per ajudar-nos a trobar una botiga on en venguin (no tenen constancia de l’existència d’una paraula com Decathlon) ens donen una adreça, arribar-hi sembla dificil... Comença a diluviar...

A la gasolinera del costat, ens donen instruccions precises de com arribar a l’adreça que teníem pel Decathlon amb el cotxe, l’únic problema és que les dona en alemany, un petit detall sense importància. Tot i haver dit en un parell de vegades que no parlem alemany, que please english... el senyor sembla embalat... sortim de la gasolinera, jo creient que sabria arribar-hi perque havia vist el mapa i perque havia entés els esquerres i dretes que feia amb les mans (a més d’un parell de noms memoritzats de la guia) tot i així la pluja és forta ara, estem decepcionats després de 4 hores de recerca... són casi les 16h, no hem dinat, això està tornant-se tragèdia... què dic tragèdia? Apocalipsi!

Decidim aparcar el cotxe novament a una zona blava (clavada al canto! un altre cop) i agafar el metro per anar a buscar el Decathlon, el temps és just, ja que a les 5 hem d’anar a buscar el Manu a l’aeroport. Dit i fet, arribar al metro és senzill, la línia, la parada, tenim la sort de cara, sembla ser que serà la típica història épica, tot de problemes però al final guanyen els bons!

Arribem a la parada correcta, els noms dels carrers concorden amb els del mapa del mòbil, perfecte, i... on és el decathlon? oi que això sembla un barri residencial? No és on hi ha aquella casa unifamilar on hi hauria d’haver un Decathlon? QUE SIGNIFICA TOT AIXÒ?!

Acceptem la derrota, no sense abans preguntar a un parell de persones d’allà, ningú sap de l’existència del decathlon ni de cap botiga d’esports... així que tornem al cotxe derrotats... hem d’acceptar la realitat, anirem a buscar al Manu i dormirem on poguem, o sota la pluja...


Sleeping in my car

Desfem el camí de metro, les nostres cares són reflexe de la nostra derrota, o potser no, potser són reflexe del nostre mal de panxa... Què collons estem fent? Ens estem morint de mal de panxa des de fa moltíssimes hores i encegats per la recerca de la tenda encara no hem parat ni a buscar un WC... Tenim el temps just per anar a l’aeroport, però tan bon punt hi arribem que tremoli l’edifici!

Així doncs arribem al aeroport i ens separem a l’entrada del WC... (m’abstindré dels detalls d’aquesta part)... ens trobem a la sortida... mirades tristes deixen entreveure certa decepció... un gest amb el cap confirma la sospita... els nostres aliens han fet niu i no volen sortir, de fet jo tampoc voldria, qui voldria sortir a una ciutat com Hamburg, on no és possible trobar una trista tenda de campanya? Tantes hores fent força per aguantar i ara aquest és el premi.

Esperem el Manu, tirats per terra, abatuts, sense tenda, amb un visitant inesperat i després de 7 hores a alemanya encara no hem vist el Wacken ni de lluny...

L’avió del Manu arriba gairebé una hora més tard, arriba dinat, cagat i amb una cara de felicitat que insulta... però bé, mirem el cantó bo, com a mínim anirem cap al Wacken. Li expliquem l’aventura, decidim que si trobem un centre comercial prop de l’autopista comprem les tendes, si no, mirarem al poble de Wacken i si no, dormirem al cotxe... no sé per què però sé com acabarà la cosa...

Dit i fet, ni centres comercials, ni el poble sembla tenir algo semblant a una botiga d’esports, així que l’alternativa serà el cotxe...

Bé, mirem el cantó bo, no hem de muntar res, així que podem canviar-nos i anar directament a per la birra i la música! I així, ho fem un cop localitzada la parcela que els amics del Manu tenen reservada per l’autocaravana, on en teoria havíem d’acampar.

Vinga, vinga! Un cop aparcats, canviats i amb la companyia ja familiar de l’alien anem cap al meollo... això es infinit!!! tendes, tendes i més tendes, anem fent camí i durant mitja hora només veiem tendes, fins que arribem al Wackinger!!! Una mena de campament viking on hi ha una zona d’actuacions (foc, lluita) una especie de biergarten i moltíssimes botigues de roba i accessoris medievals! Visca!!!! Això ja comença a assemblar-se als meus somnis!

Primera parada, Franziskaner. Acompanyada amb una especie de yakisoba d’una paradeta de menjar chinès. Mmmmm, vols dir que això convencerà a l’alien per a que surti... no sé jo...

Després d’això tirem cap a Maiden, però estar a petar i no pot entrar ningú més així que ens quedem per fora escoltant des de la llunyania, i fent birres.

Quan acaba Maiden, anem a la zona de videos Moviefield on posen un remember del Wacken 2009, ens asseiem a gaudir de la nit Wackenera fins que al final decidim rendir-nos, i tornar al cotxe, on provarem de dormir 3 persones... però si algú pensava que el primer dia acabaria així estava molt equivocat... tornar al cotxe travessant camps i camps de tendes sota la llum de la lluna sembla més complicat del que pensavem i demostrem que la nostra orientació nocturna sota els efectes de la cervesa és una assignatura pendent.

Després de voltar durant una hora, arribem a terres conegudes i finalment al cotxe on protagonitzem un espectacle digne d’una peli dels germans Marx. Algú a provat de ficar-se a un sac dins d’un cotxe? Compartint espai amb 2 persones més? Doncs això...