Wacken (i part 2)

Wackeeeeeen! (kacken o los chicos del maiz)

Woaaaaaaaa!!! Ens despertem força d’hora cortesia de la calor que fot a dins del cotxe, jo contra tot pronòstic estic de putíssima mare, no tinc mal d’esquena i estic prou descansat per haver dormit 4 hores a un cotxe després de més 48 hores sense dormir. Els meus companys d’habitació no tenen la mateixa percepció respecte a l’esquena, així que he tingut sort. Ja sabia jo que dormir amb els peus a sobre el volant en posició com si anés a parir era una molt bona idea.

Decidim anar al poble a buscar un súper i comprar alguna cosa per esmorzar i si de cas tornar a provar d’anar cap a Hamburg a buscar una tenda. Quan arribem al super, comprem les tipiques coses d’acampada: embotit, formatge, bimbo i nutella! sucs, uns capuccinos i... que és això que veuen els nostres ulls? tendes??? ok, espera... a un súper de poble (poble de 2000 habitants) tenen tendes de campanya? és clar això és el Wacken! Cal dir que són unes tendes de 2 persones, però després de totes les penúries que hem passat ens semblen suites del Ritz...

Amb el plaer que dona la feina feta tornem cap al camp base i esmorzem una mica. Deixem això de muntar les tendes per més tard perqué decidim anar a veure el concert de Orphaned Land que comença a la una del migdia. És un dels concerts que portava al cap per veure i cal dir que el directe està molt bé, això sí, fot un solano que flipes. Qui ho havia de dir que estaria suant com un porc a Alemanya... crec que ens cremarem una mica...

Després del concertillo, anem a fer una Franziskaner i decidim tornar a la zona d’acampada per dinar, muntar tendes i ja veurem que més.

Quan arribem allà muntem les tendes, i oh! sorpresa! jo estava acostumat a les tendes amb dues capes, el bloc de l’habitacle i la lona protectora per sobre... aquestes tendes tenen una única capa (esperem que sigui impermeable) i un petit quadradet d’un pam per cobrir el “respiradero” del sostre. Mirem el cel amb cara de súplica, si us plau que no plogui, no dessitjem posar a prova les tendes... oi que no?

A la que ens despistem, el Manu s’ha acoplat amb els seus amics i els està gorronejant truita i nosequé més, nosaltres tenim un pla. Malgrat que els amfitrions ens ofereixen quelcom per menjar, la Lídia i jo decidim anar a una botiga a veure si podem aconseguir algún àpat saludable. Ens indiquen com arribar a un súper diferent del d’abans i ens posem en camí.

De camí a la botiga passem pel pati d’un domicili particular que els propietaris han habilitat com a bar, WC i dutxa, i és que a aquest poble fins i tot els veins es munten els seus negocis pensant en el festival!!! També tenim l’oportunitat d’apreciar l’arquitectura local, molt xula tot sigui dit. Un cop a la botiga fem una compra de puta mare, el menú serà amanida d’enciam i tomaquet, amb pastanagues, poma, salmó i formatge feta, nyam!

De tornada cap al campament veiem una cosa curiosa... a un jardí ajaguda com si fos el gos de la casa hi ha una vedella, vols dir que enlloc de gossos tenen vaques? és per això que el poble es diu Wacken? ens quedem amb el dubte...

De tornada a les tendes ens preparem l’amanida, cal dir que som l’enveja del veinat :) si és que quan hi ha nivell, hi ha nivell...

Amb l’estòmac ple, és hora de tornar a pensar en l’àlien, decideixo que vull fer un desnonament forçat, costi el que costi, per la cara que fa la Lídia crec que també té una idea semblant... els amics del Manu ens parlen d’una especie de paradís pels àliens, molt a prop d’allà, hi ha una plantació de blat de moro, de manera que entre les plantes no et veuen i pots recrear-te en l’art de fer figuretes de fang sense que ningú no et molesti. Decidim anar-hi carregats amb paper, perqué una cosa es cagar a la natura i una altra no fer ús de les comoditats de la vida moderna.

A l’entrada de la plantació ens separem, decidim caminar en direccions oposades, i allà ens posem... a la sortida la sensació torna a ser la de les vegades anteriors, sembla ser que això ja s’esta convertint en una rutina...

Doncs res, haurem de conformar-nos amb un àlien que també vol gaudir del heavy.


Meeting Met

Mirem els horaris i ens fem un planning de concerts:

19:15 Kamelot
20:30 Arch enemy (ho sentim Tarja escollim la violència :p)
21:45 Grave Digger

I després ja veurem...

Anem tirant cap a la zona zero i de camí fem birra, i també decidim voltar per les botigues medievals on ens enamorem de mil coses diferents: espases, escuts, dagues, capes, etc... uffff què n’és de dura la vida del friki!!!

Anem a veure Kamelot, que ja havia començat quan entrem, però bé encara tenim temps de gaudir de bona part del concert, birres, concert d’Arch Enemy (brutal) quina cara de boja que té la paia... com per trobar-la a un carreró fosc i dir-li alguna floreta...

Després d’Arch Enemy decidim sortir a trobar els amics del Manu que estan al Biergarten de davant de la zona concerts, així que Grave Digger el sentirem de lluny. Allà al Biergarten coneixem un element local, bé no xerra gaire així que simplement compartim espai vital, tanmateix és prou divertit veure’l, i a més porta un barret de llana amb unes antenes que fa que sembli en Satanàs Cor Petit :)

Allà asseguts comença el festival de fer caure la birra, començo jo de la manera més estúpida llençant la Franziskaner que m’acabava de comprar... tot i que la Lídia i el Manu és solidaritzen amb mi i no deixen que passi set... Tot i així el Manu en una mostra de companyerisme sense límits, i per tal que no em senti malament, decideix llençar a terra una gerra d’un litre de birra del Kike que no feia ni 10 segons que era a terra, tot això al crit de: “vigileu no feu caure la meva birra!”

Una estona més tard anem a buscar unes hamburguesses i és que estant tan a prop d’Hamburg bé havíem de mejar-ne, no? Havent sopat, més birres i el descobriment de la nit, el Met (hidromel, vaja...) ostia que entra bé! Eps! para, para... això em sona, el meu sentit aràcnid em vol dir alguna cosa, si? a sí, em recorda que això sembla ser com la barreja de Patum, dolceta, entra bé, però té més perill que el bateig d’un gremlin... Decideixo fer callar el sentit aràcnid amb un glopet de Met, mmmmm, què és bo!

Ens asseiem a acabar-nos el Met a una taula del Biergarten amb tots els amics del Manu i, allà començo a sentir una escalforeta interna que va pujant des de l’estòmac, això deu ser el més semblant a la poció màgica de l’Astèrix...

El temps comença a no ser ben bé un flux lineal i homogeni, les converses són animades i el Manu sembla ser que no aguanta molt bé el Met, ell diu que el Kike el mareja... no sé... t’has begut el Kike?

La Lídia i jo anem a fer un riuet amb l’escalforeta del Met animant el nostre cos, i de tornada, anem a seure? què collons! anem al concert que això que sona sembla ser de putíssima mare!

Entrem i anem cap al concert. D’acord, algún observador extern podria determinar que molt bé, molt bé no anavem, anem saltant i ballant com si fossim elfs sortint de festa (o com el Pedro i la Heidi? tan és...) la música és collonuda, o millor. Ballem poseits per esperits d’antics vikings, segur que anaven dins del Met... En algún moment arriba més gent i se’ns afegeixen, però sembla que ells no senten aquesta comunió amb la música... pitjor per ells!!!

Més tard, acaba el concert i pirem cap a la tenda, esperem que continui dreta... El camí és més fàcil quan ja l’has fet amb llum del dia, així que hi arribem sense gaires problemes. I allà fem una mica de xerrera tots plegats abans d’anar a dormir. Un cop al sac, balanç del dia: Perfecte!!! Això es el Wackeeeeeeeeen!!!


Being human

L’endemà en llevar-nos anem a comprar aigua al super i a treure pasta, per comprar algúna coseta del Wacken. Ok, abans faig una visita a la plantació de blat de moro... però cal dir que aquestes 24h no han fet gaire bé a la plantació, i avui sembla un camp de mines... el resultat no cal que ho digui, oi? Continua guanyant l’àlien...

Per començar la jornada musical anem a veure els Caliban i a la tornada cap a les tendes parem a comprar: samarreta de rigor i una tovallola (que necessitava per poder dutxar-me) amb una inscripció en alemany que diu: “Dutxar-se no és Heavy Metal” i un senyal de prohibit dutxar-se. Seeeeeeeee!!!

Tornem al campament i anem a les dutxes que havíem vist al jardí d’una casa particular el dia anterior. Allà hem de compartir entre els tres, un pot de xampú i un de sabó. Cap problema, així és més divertit. Sota l’aigua de la dutxa i a mesura que la bruticia anava marxant, cada cop em sentia més i més humà, menys heavy metal? no ho crec, perquè en el fons, els heavys també portem un humà a dins (i alguns un àlien)

Sent persones, tornem al campament i fem el dinar, avui se’ns suma el Manu que també vol menjar sa, així que repetim el menú del dia anterior: amanida especial wacken. Amb totes les mandangues acabem dinant a les 5 però els nostres biorritmes han baixat molt, ens movem que sembla que anem fumats, deu ser el relax de la dutxa, estem de puta mare. Aprofitem aquest bon rotllo per fer una promesa: l’any vinent hi tornem! Segellem la promesa donant-nos les mans, això s’ha de complir eh!

A tot això, és casi l’hora del concert d’Stratovarius (19:30h) i anem tirant, també hi arribem amb el concert començat. Després d’ells, ens allunyem una mica dels escenaris per fer una birra amb la calma i de fons sentim els Edguy.

El dia anterior, quan vam comprar el Met, havíem vist que hi havia una beguda que és deia Blut (vi amb licor de cirera), així que decidim comprar-nos un got compartit per tastar-ho. Collons que és bo!

Decidim anar a veure els Immortal perqué tant a la Lídia com a mi ens sonaven molt però no els acabavem de classificar... ok, ja els tenim classificats, black xungo... vols dir que han canviat de cançó? o és que les 10 últimes eren clavades?, no sé, anem a veure que fan a l’altre escenari. Blut pel camí. Resulta que a l’altre escenari tocaven Candlemass, de puta mare, no els coneixia i va ser una sorpresa agradable, me’ls apunto!

Sortim a sopar a ritme de Soulfly i tornem als concerts, per veure els Tiamat que també ens sonaven però no sabíem ben bé com era... fem més Blut mentre esperem, i quan comença el concert, la Lídia i jo descobrim que ens agrada, el Manu en canvi opina just el contrari... tanmateix hem de reconeixer que és música per fumats, potser no és el paradigma de la festa... oh, oh! és això pluja o m’has escopit?


Sleeeeeeeeping in the rain!

Doncs sembla ser que era pluja. Si algú tenia curiositat per saber si les tendes eren impermeables, el destí ens dona l’oportunitat de comprovar-ho. Com moles eh, destí!

La pluja, l’ànim del Manu i el mal estat de forma de tots tres fa que decidim tornar a la tenda, així que comencem a fer camí, tot pensant en si tindrem tenda o una bossa daigua gegant... home, sempre podem dormir al cotxe! :D

Al campament ens adonem que tot i que no és que es pugui definir com a impermeable, el coeficient de permeabilitat és molt baix, així que sembla que podrem dormir a la tenda, tot sigui que no ens despertem a mitja nit submergits a l’aigua...

Un cop dins dels sacs i donada la longitud de la tenda ens adonem que el cap toca amb la tela i que la tela està tota humida, així que sembla ser que dormirem mullant-nos el cabell, poc, però, serà suficient per agafar una neumonia? ja ho veurem...

Cap a no sé quina hora arriben els col·legues del Manu, fan més soroll que una patrulla d’orcs anant de borratxera, posen la música a tota llet fins que s’adonen que estavem dormint... estavem... Però bé el somni torna... això és la última nit, demà marxem...


Exodus

El Manu està entestat en despertar-nos, i ho intenta amb totes les forces de 9h a 10h, sort que la nostra voluntat és ferma. Collons Manu! Deixa’ns gaudir d’aquesta estoneta!

En llevar-nos, comencem a recolllir ja que ens han dit que hi haurà caravana, i és que 80mil persones marxant del Wacken no és cap tonteria, així que tot i tenir el vol a les 19h, decidim que més val marxar d’hora i dinar per allà.

Un cop recollit tot decidim fer una última excursió a veure si podem comprar un parell de coses que ens quedaven pendents, el campament està mig deshabitat, algunes parts semblen zones de guerra després d’un bombardeig. Hi ha un degoteig de cotxes marxant. Sembla ser que sí que és el final...

La poli controla el trànsit i no ens deixa anar cap a on volem, així que ens obliguen a fer unes quantes voltes per tornar a trobar-nos amb els amics del Manu, ja que dormirà a Hamburg amb ells i ens han de guiar fins a l’hotel. Finalment els trobem i comencem a tirar. Realment hi havia caravana, tardem unes horetes en arribar a Hamburg. Un cop allà decidim anar a dinar a l’aeroport, el Manu ens acompanya però decideix que no li agraden les opcions de l’aeroport així que marxa amb el cotxe.

El viatge acaba com va començar, la Lídia i jo a l’aeroport però en trajecte invers. Decidim dinar a un japonés (no hi havia cap mena de dubte sobre aquest punt). Demanem un variat de sushi i sashimi i un extra de maki sushi de salmó, per acompanyar-ho unes Erdinger de mig litre. Això es vida!

Abans de pujar a l’avió farem un últim intent de desfer-nos de l’àlien i és que no volem repetir l’experiment de la presió i l’acceleració del viatge d’anada. Aquest cop sembla ser que tenim un éxit parcial, qualsevol cosa per petita que sigui és un gran avenç.

Resulta ser que al final anem una mica justets de temps, així que ens afanyem en anar cap a la porta, esperem no tenir cap contratemps. Ens dirigim cap al control de policia (nova menció especial a les botes de la Lídia) i... alto! achtung! hi ha algo moooooolt perillós a la bossa de la Lídia. Ja et vaig dir que deixessis la dinamita! No se t’haurà ocorregut agafar els dos farcells de coca, oi? Bé espero que no sigui la kalaixnikov, ja saps que li tinc molt de carinyo...

Al final l’arma de destrucció massiva que transportavem va resultar ser un pot de desodorant que havíem comprat al wacken (sí, que passa? als heavys també ens mola fer bona olor a part de dutxar-nos!) Solucionat el problema (el tio també obliga la Lídia a llençar el xampú) anem cap a l’avió.

El vol de tornada a Munich és més tranquil que el d’anada, intestínicament parlant. Sortim amb una mica de retard, i allà a Munich haurem de fer canvi de terminal, però cap problema si pensavem que teníem el temps just, per aquelles coses de la navegació aèria, el vol Munich-Barcelona també té retard. I per retard, el del paio de la cafeteria de Munich, que ens diu que no podem seure que estan tancant, i l’hora que ens passem esperant l’avió també ens la passem mirant com no estava tancat... bé ell s’ho perd, ens hauríem deixat uns quants calerons en birres...

Finalment agafem l’avió cap a Barcelona, el final del viatge és a prop, però a l’avió ens espera una última sorpresa (aquest cop agradable). Quan ens donen el sopar, ens demanen què volem per beure i amb una mica de timidesa dic “Bier?” i ens treuen dues mitjanes! Visca!!! Birra gratis!!! I així més contents que un gíngol fem el nostre últim kacken-brindis a l’avió.

Allà a Barcelona ens esperen el Tumi i el Galo, que serà el meu salvador proporcionant-me un sostre sota el qual dormir (he d’estar molt agrait a tots dos). El Tumi ens porta amb el cotxe a cal Galo i allà ens separem. El comiat és una kacken, els comiats sempre ho són.

Good bye Wacken.

La resta del meu viatge no té res més, Cal Galo-Sants-Aeroport-Tenerife. I així és com van passar les coses, o si més no com les recordo, i com seran estudiades en el futur en les escoles de tot el món.